Els Països Catalans i el món des de Vic

El bloc d'en Quim. Coses que em passen pel cap i, a vegades, per les vísceres

28 de febrer de 2007
7 comentaris

Segur que cal despolititzar la llengua?

Dilluns a la nit vaig veure com el secretari
de política lingüística, Miquel Pueyo, abandonava el seu paper de sociolingüista per actuar
com a polític. Amb un discurs del tot cofoista, va traspassar tota la
responsabilitat del futur de la llengua a la societat i va evitar parlar del
paper dels polítics en aquest afer.

Mentre els nostres polítics es neguin a agafar
el toro per les banyes i mentre les llengües que posen en perill el català
continuin estan polítizades, hem d?exigir als nostres polítics que treballin
políticament per capgirar la tendència a la baixa que pateix l?ús social del
català.

Quan el català hagi esdevingut la llengua
comuna a tots els Països Catalans i les altres llengües que posen en perill la
catalana es despolititzin, aleshores podrem començar a pensar en despolititzar
la llengua.

Avís: article llarg i més pedagògic que
ideològic.

Cal despolititzar la llengua?

El Diccionari de
l?Institut d?Estudis Catalans (Diec) defineix polititzar com ?donar una dimensió política (a una cosa que no en
té)?.

Quan parlem de
polititzar (i, en conseqüència, de despolititzar) la llengua, per tant, estem
donant per suposat que aquesta no té una dimensió política, cosa que no em
sembla tan evident.

També segons el
Diec, la política és l?art o la ciència d?administrar un estat en els seus
afers interiors i exteriors. La pregunta que ve tot seguit és: la llengua és un
afer d?estat?

(segueix)

Si suposéssim que
la llengua només és un mitjà per a comunicar-nos, potser no ho seria, però és
clar que una llengua és molt més que una eina per a comunicar-nos. Una llengua
serveix per a relacionar-nos, però també és l?element que sosté una cultura, la
que ens dóna una visió del món concreta i la que converteix un grup de persones
en comunitat lingüística. I una bona quantitat de nacions (sinó totes)
sustenten la seva identitat sobre una llengua i una cultura concretes i comunes.
Per tant, preservar aquesta identitat esdevé una raó o afer d?estat.

Pràcticament tots
els estats del món tenen polítiques per preservar la seva llengua (o llengües),
tot i que, segurament aquest fet no és tan visible com els que fan referència a
altres temes (l?administració dels pressupostos, per exemple, és una qüestió
que es debat almenys un cop l?any; per això és més evident la seva
politització). Així, per exemple, les constitucions espanyola i francesa
consagren les llengües espanyola i francesa com a llengües d?estat i en virtut
d?això, en fan polítiques de promoció i defensa. I el fet que l?espanyol sigui
la única llengua oficial, que les relacions amb l?administració siguin
obligatòriament en espanyol, que la única llengua en què s?expressin els
mitjans de comunicació públics (i els privats sota llicència estatal) sigui
l?espanyola i que per a adquirir la nacionalitat espanyola sigui imprescindible
conèixer l?espanyol no és un fet estrany per als espanyols: la dimensió
política d?aquests fets queda amagada sota l?aparença de la normalitat.

En un territori
monolingüe la política lingüística pràcticament no es nota, ja que sembla una
situació normal. Fent un paral·lelisme, podem dir que amb la llengua passa com
amb el nacionalisme, que en situacions on no hi ha conflicte es practica el
nacionalisme banal. Nacionalisme banal és el terme que utilitza Michael Billig
per explicar les formes diàries i menys visibles que es troben profundament
arrelades en la consciència contemporània: símbols i hàbits rutinaris del
llenguatge, elements habituals, com ara la bandera que oneja inadvertida a
l’exterior d’un edifici públic o que és omnipresent a l’escola, als despatxos,
etc., és a dir, elements recordatoris que freqüentment operen de manera
mecànica sobre el subconscient individual i col·lectiu, més enllà de l’estadi
de la consciència deliberada. Aquesta banalització dels fets nacional i
lingüístic fa que declaracions com les que recentment ha fet la candidata a la
presidència francesa Ségolène Royal sobre el dret a l?autodeterminació del
Quebec o les polítiques de l?estat espanyol en defensa del castellà a Puerto
Rico no siguin percebudes pels ciutadans dels dos estats com una intromissió en
afers d?altres estats.

Però en els
territoris on existeix un conflicte lingüístic i/o nacional, com als Països
Catalans, aquests fets no passen desapercebuts. L?oficialitat de les llengües
espanyola i francesa en el territori dels Països Catalans (fet que és percebut
per als espanyols i francesos com una cosa normal) fa que l?ús d?aquestes
llengües a casa nostra esdevingui obligatòria en alguns àmbits (relació amb
l?administració, presència als mitjans de comunicació, ensenyament a les
escoles i universitats…). Per regular els usos lingüístics d?una comunitat, hi
ha la política lingüística. En el cas de territoris monolingües, aquesta
política no és una llei específica, ja que, tal com he explicat més amunt, les
lleis ja consagren l?ús de la llengua única com a llengua d?ús. Però quan en un
territori conviuen més d?una llengua, cal regular-ne l?ús a partir de lleis de
política lingüística. A casa nostra, durant quaranta anys no hi va haver cap
tipus de llei de política lingüística, cosa que no significa que no hi hagués
una política lingüística, l?objectiu de la qual era la desaparició del català
com a llengua d?ús normal (la inexistència de lleis i el no reconeixement de
drets també és una forma de política lingüística). Avui dia a la Catalunya Nord
i a la Franja de Ponent encara no els és permès de tenir-ne, mentre que al
Principat, a les Illes i al País Valencià existeixen lleis de política
lingüística, però subordinades a una constitució espanyola que imposa
l?oficialitat de l?espanyol com a llengua d?estat. A més, centenars de lleis
espanyoles, moltes d?elles encara vigents, i recollides pel malaguanyat
Francesc Ferrer Gironès, obliguen els ciutadans a utilitzar la llengua
espanyola; a la Catalunya Nord, l?ús no privat del català és un fet, sinó
delictiu, com a mínim il·legal o alegal.

A casa nostra, la
llengua pròpia ha de conviure per la força amb dues llengües que són molt més
fortes que ella, ja que el francès i l?espanyol, a banda de tenir molts més
parlants, tenen un estat i un exèrcit que les defensa. I és evident que en una
situació de desigualtat, la única possibilitat que té el català per recuperar
la seva normalitat és a través de lleis que l?emparin i li donin una
preeminència que l?actual ordenament jurídic no li permet. I sembla clar que el
català no pot sobreviure sense fets polítics que l?afavoreixin, ja que els
estats espanyol i francès no renunciaran a les polítiques protectores de les
seves llengües oficials.

Per tant, pensar en
la possibilitat de despolititzar la llengua és equivalent a deixar la
supervivència de la nostra llengua a mans de la competència de lliure mercat,
cosa que la condemna a la desaparició a curt o, com a màxim, mitjà termini.

Ara bé, tot i que
la defensa de la llengua catalana a través de la política és imprescindible,
això no vol dir que sigui suficient. A més d?aquestes eines polítiques, també
cal la sensibilització i la conscienciació de la població. Cal que la majoria
de la població catalana entengui que, a més d?un dret, l?ús del català en tots
els àmbits i totes les situacions és la única manera per aconseguir que el
català esdevingui una llengua normal. Els ciutadans hem d?exigir als polítics
que utilitzin tots els mecanismes legals per a preservar la llengua però,
mentrestant, no podem dimitir de les nostres responsabilitats com a catalans.
La llengua catalana només recuperarà la seva normalitat si es combinen les dues
vessants: l?acció política dels governs i el compromís personal de tots els
catalans i catalanes.

  1. Com em passa molt sovint, coincideixo plenament amb el plantejament aquí exposat pel Quim. Ara bé, quan comencem a parlar de responsabilitats per garantir el futur de la llengua, i a repartir-les entre administració i administrats, llavors em flaquegen les forces.
    Des que tinc raó de ser en "democràcia", i per sort ja puc dir que he passat -i viscut!- tot el procés des de les acaballes del franquisme fins avui, les iniciatives de normalització lingüística s’han venut, bàsicament, com a cosa de la gent, de la societat. Els polítics, amb l’excusa de la manca de competències que ens aporten els estatuts, han anat traslladant la responsabilitat al poble, sabent com saben que aquesta és una gran irresponsabilitat, si és que realment volen avançar cap a la normalització, perquè els instruments estan en l’àmbit polític. Però el tema és que saben també, que amb els instruments existents -Constitucions (estats amb llengua dominadora), estatuts (regionalisme per davall de les competències estatals) i lleis de normalització (que depenen dels estatuts), en els territoris on n’hi hagi, no hi ha res a fer per aconseguir el canvi de situació i fer avançar de veres la llengua cap a la plena normalització com a llengua d’ús comú. Per tant, en lloc de dir la veritat i denunciar la impossibilitat d’assolir la normalització, es refugien en la gent. Crec que en això, tenen molta barra.

  2. A la Bústia de l’Avui trobareu la carta d’una lectora amb el títol "Ingenuïtat o cinisme?" on es ve a explicar la mateixa idea molt ben sintetitzada. La recomano perquè la trobo molt aclaridora de la situació en què ens trobem els parlants, per molt bona voluntat que hi posem.

  3. Si es llaven les mans són el doble de culpables,per què estàn en sobre avís de la justa restauració i reparació del català com a llengua pròpia perseguida al país i intent de substitució genocida pel castellà..

    Cap llengua és deixada per un estat en mans de la voluntat dels ciutadans, si més no tenen tots els mecanismes de promoció i protecció institucional, mediatica, corporativa i legislativa a diferència dels idiomes curriculars o academic.

  4. Benvolgut Quim,

    Estic plenament d’acord amb els teus plantejaments sobre Pueyo i la política lingüística, i et passo, amb perdó perquè és molt llarg, un article meu on defenso que ERC (i el sobiranisme que li fa de massa cívica de suport) han abandonat els pressupòsits teòrics de l’independentisme. Jo ja he passat a anomenar-los "la via andorrana", o "fase superior del regionalisme".

    Mateu Llopis

    El sobiranisme, és un independentisme?

     

                Si alguna cosa sobta del sobiranisme és aquesta: perquè el canvi de nom? No es deia independentisme, allò pel que sembla que (també) lluita políticament el sobiranisme? El canvi de nom respon, en la meva opinió, a motius de fons. Per a alguns aquests motius estan clars, encara que siguin inconfessables; per als altres no estan gens clars, però sí perfectament assumits, de ben segur que inconscientment.

    Diguem-ho clar des del principi: el sobiranisme no és independentisme, en la mesura que parteix d’una clara apostasia pel que fa a la manera d’entendre la qüestió nacional de l’independentisme.

    L’objectiu bàsic de l’independentisme era (i és) la llibertat d’una nació oprimida. Llibertat que només es pot obtenir amb la independència política de la comunitat oprimida respecte l’estat opressor. És a dir, amb la creació d’un estat propi, que permeti als membres de la mateixa comunitat el legítim autogovern i no pas haver d’estar sota la dependència d’uns mers delegats administratius del poder central, en mans de l’estat etnocida.

                Aquest objectiu bàsic està en consonància, i respon, en el fons, a la idea que aquesta solució política fa efectiu un dret humà bàsic: el de tota comunitat humana a existir amb plenitud nacional.

                Fins aquí, de fet, i mirant-nos el problema a un nivell, diguem-ne, superficial, no diferenciariem gaire el sobiranisme de l’independentisme, ja que el sobiranisme també vol “un estat propi”. Però què és el que diferencia, a nivell teòric, l’un de l’altre?

                Doncs, en la meva opinió, el fet de concebre la nació com a comunitat étnica d’individuus establerta en un territori determinat, o no fer-ho. En efecte, per a l’independentisme, i per a tot el nacionalisme d’alliberament nacional (des de Rovira i Virgili a Cucurull), la nació és, a grans trets, una unitat sociològica d’individuus units per un mateix sistema simbólic (una llengua), una cultura compartida, un territori compartit (un país), i unes experiències històriques també compartides que conformen una memòria històrica en base a la qual s’estableixen uns elements de psicologia col·lectiva identitària (Fuster ho expressava molt bé dient allò que és català tot aquell que parla català; és clar que, per a Fuster, llengua és nació; és a dir cultura, literatura, horitzó mental i, en defintiva, ésser humà, ja que aquest no existeix sense llengua).

    Tots aquests elements són objectius; és a dir, i deixant de banda ara el debat ontològic i epistemològic, no depenen, en termes generals, de la voluntat individual dels membres de la comunitat. I, alhora, són elements que conformen l’ésser (l’ésser en el món, si voleu) dels individuus particulars que componen la comunitat.

                Per al sobiranisme, en canvi, la comunitat per a la qual hom reclama “un estat propi” és una comunitat bàsicament producte d’un “lliure contracte cívic”, per a dir-ho d’una manera entenedora. La prova és que al sobiranisme no li fa res mobilitzar aquell que vol un estat propi “per altres motius que els identitaris” (o, senzillament, com diu en Carod, perquè un hom vol “el millor per Catalunya”), sense advertir-lo, entre altres coses, que en el nou estat català la única llengua oficial, pública i normalitzada serà el català; almenys en l’Estat que volem els independentistes “tradicionals”.

                Per tant, i prenent com a punt de referència la tradició intel·lectual del nacionalisme català, el sobiranisme es diferencia a nivell teòric de l’independentisme en que el primer ha abandonat l’horitzó teòric tradicional, de l’escola “alemanya”, si es vol, que concep la nació com a element objectiu (que no ahistòric…) i s’ha passat a la concepció de la nació de l’escola francesa o jacobina, que concep la nació com un contracte social voluntari dels individuus que la componen.

    En la meva opinió, una de les raons d’aquest “traspàs” teòric ve donada per l’atac que ha sofert la concepció objectiva de nació (pròpia de les teoritzacions emprades per les nacions oprimides en la lluita pel seu alliberament), acusada d’essencialista per la majoria del món intel·lectual i acadèmic actual; fins i tot pel món intel·lectual declaradament “nacionalista”: vegeu, sinó, les crítiques de Pau Viciano a la “nació de Fuster”… Aquesta acusació d’essencialisme parteix bàsicament de la confusió filosòfica entre “elements objectius que constitueixen la realitat” i “concepció idealista d’aquests mateixos elements objectius”. La concepció idealista concep la nació i els elements que la componen com a ahistòrics i inmutables; però una concepció veritablement materialista i objectiva els concep com a elements efectivament existents en la realitat, però no per això ahistòrics i inmutables; sinó mudables, però existents (amb realitat objectiva).

    Aquest matís, entre concepció inmutable dels elements objectius, i postulació dels mateixos elements objectius que no depenen de la nostra percepció, però que, òbviament, tenen caràcter mutable, és el que no capta o no vol captar (perquè va en contra dels seus interessos) la majoria de la intel·lectualitat actual, entestada en una concepció filosòficament idealista de tipus subjectiu i de nou encuny.

    Pensem, d’altra banda, que per a la ideologia burgesa de fons, que sura en aquestes concepcions que denunciem, l’home és concebut de manera aillada i no pas formant part del cos social, element objectiu que el condiciona i que, al seu torn és condicionat per la mateixa acció de l’èsser humà. Es allò a què Marx es referia quan deia que els homes fan la seva pròpia història, però en unes condicions determinades, les que es troben en la seva realitat objectiva.

    Tot aquest aparent garbuix, que, d’entrada, pot semblar tan complex, no ho és tant si pensem que darrera de tot això hi ha la ideologia estatalista burgesa, la qual vol denigrar la concepció objectiva de la nació penjant-li el mort i l’etiqueta d’idealista i, per tant, de políticament rància i retrogada, ja que concebria la nació com un element fora de la realitat, “etern”, i, molt important, en contra de la “lliure” voluntat dels individuus… A l’altra banda de la barricada, oposats a aquesta trepa de “dolents” que fan de la nació un atemptat contra la llibertat i la democràcia, estarien els “bons” (el discurs maniqueu es seu, no meu…), aquells que concebrien la nació com a element constantment mutable, sutmés a canvis, i, per tant, no lligat a cap element fora de la voluntat dels mateixos membres de la nació, la qual cosa seria una meravellosa i perfecta manera “democràtica” de percebre la nació. La trampa rau en què el fet que una nació tingui elements objectius que “condicionen” l’existència dels membres de la nació, com la llengua, el país, o la història en la qual hem nascut, no vol dir que hom hagi de concebre aquests elements com si fossin eterns (ni, d’altra banda, com a traves a la llibertat dels individuus…). Les nacions i els elements que les constitueixen no són eternes, però algunes són obstinades i s’entesten en continuar vives malgrat els segles de persecució… Però, és clar, si denigrem la concepció objectiva de la nació etiquetant-la d’idealista, i de políticament retrogada, ens trobarem amb el magnífic avantatge, per als interessos estatalistes, de fer desaparèixer de l’horitzó teòric les nacions oprimides, mentre en cap moment han desaparegut de la realitat els estats nació opressors, i les seves polítiques etnocides. En definitiva, l’objectiu és, fent desaparèixer de l’horitzó teòric les nacions oprimides, integrar la seva lluita per l’alliberament en el marc polític de l’estat opressor, la qual cosa, d’altra banda, és una magnífica manera d’eliminar el moviment d’alliberament nacional posant-lo davant la disjuntiva d’integrar-se en el marc polític de l’estat opressor o “autocondemnar-se”, en la pràctica, a l’esterilitat política.

    El truc és perfecte, i el sobiranisme, i ERC, lamentablement, ja fa molt de temps que hi han caigut de quatre grapes.

                Com deiem a l’inici, el sobiranisme no és un veritable independentisme perquè, passant per la ideologia burgesa, ha assumit les concepcions del nacionalisme estatalista, traint d’aquesta manera les bases teòriques del nacionalisme de les nacions oprimides.

                La gran paradoxa és que el sobiranisme, de mentalitat en el fons estatalista, com hem demostrat, continui essent “independentista” en la mesura que vol “un estat propi”. Res de contradictori: voler un estat propi, com hem advertit al llarg de l’article, no significa voler la solució del problema nacional català; són dues coses ben diferents.

    La independència que proposa el sobiranisme és tan sols la creació d’un estat propi, però aquesta fita política no respon a una voluntat ferma de solució de l’opressió nacional que patim, sinó tan sols a l’anhel d’una comunitat qualsevol de separar-se d’un estat que no la satisfà administrativa i políticament parlant. És a dir: el sobiranisme no parteix d’un món de nacions oprimides versus estats opressors, sinó d’un món de comunitats autodefinides per voluntat política en cerca de solucions “democràtiques” per obtenir més autodeterminació política per als seus ciutadans.

    Per variar, acabarem de forma planera: la diferència entre l’independentisme i el sobiranisme és que el primer vol la independència d’una nació oprimida i el segon vol un estat propi per a qualsevol que s’hi apunti pels motius que siguin, com podria voler un estat propi pels que tinguin el nas més llarg del normal o les orelles mes grans que la resta, o per qualsevol altra cosa que se li acudeixi a qualsevol amb raons per muntar una comuna políticament independent. La qual cosa vol dir que el sobiranisme ha deixat de lluitar per la llibertat nacional del poble català per passar a lluitar per tenir un estat independent de l’estat espanyol pel motiu que sigui, amb la qual cosa podria ser perfectament que tinguessim un estat català que certifiqués la definitiva extinció de la llengua catalana, sense anar més lluny. En definitiva: crec que cal abandonar els pressupòssits teòrics del sobiranisme, que, en el millor dels casos, només ens pot dur cap a una “via andorrana”; aquest és l’únic horitzó possible de la “fase superior del regionalisme”.

     

               

Respon a Joan Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!