Tal com us vaig prometre,
aquí us copio la resolució dels dubtes de Najat.
Paties, pare, és clar i em preguntaves una
vegada i una altra si realment havia passat al bàndol dels infidels. I jo reia
per dins, ara que per fi havia mort el meu Déu, ara que hi veia tan clar,
encara m’hauria de desfer d’una divinitat aliena? No podia parlar-te de Nietzche,
ni de Schopenhauer, ni del superhome. De vegades fins i tot jo em sentia
embogir, hi veia massa clar, però tenia massa por d’expressar els meus
sentiments. Jo, que formava part de la religió escollida, del tresor d’haver
pogut créixer en la
veritat. Encara sort que no coneixies aquella meva devoció
pels temples i els cementiris. A l’interior de les esglésies hi retrobava el
silenci d’aquell santuari de Sidi Sahn, la mateixa olor a eternitat, el mateix
gust a pedra antiga, univers de repòs. No saps, pare, encara no, que dins d’una
catedral d’encens, vaig sentir l’últim ofec, somort, l’últim alè d’aquell Déu
que tant havia venerat, i amb la seva mort, la mort de tots els Déus.
Najat El Hachmi; Jo també sóc
catalana
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!