Publicat el 14 de març de 2006
Tranquil xiquet, ja parlarem de Tarragona
Mira que havia pensat d’escriure alguna cosa sobre
l’expedició a la imperial Tarraco, i ho hauré de fer, però hi ha coses que
empenyen irrefrenablement a la reflexió escrita i ara no puc reprimir-me. Encara que la reflexió siga
superficial. Anem a vore:
l’expedició a la imperial Tarraco, i ho hauré de fer, però hi ha coses que
empenyen irrefrenablement a la reflexió escrita i ara no puc reprimir-me. Encara que la reflexió siga
superficial. Anem a vore:
Veig en una informació de la Dipu de València una
foto en què apareixen el senyor president de la cosa, Fernando Giner, i el
diputat d’esports, Jesús Castellanos, tots dos amb cara de satisfacció
indissimulada. O fins i tot exagerada. Diu que venien de Moscou d’una
competició europea, juntament amb l’equip d’atletes de la Diputació. La foto
m’ha fet pensar en l’obsessió dels polítics per aparéixer en imatges, somrients,
carregats d’una importància que ells mateixos volen donar-se i que esperen que el
personal els agrairà. Acaben donant més importància a la imatge del que se
suposa que fan que no al que realment fan. Recorde una fotografia especialment
lamentable que il·lustrava una nota de premsa, en què una persona amb
responsabilitats municipals es passejava per un lloc com qui va de turisme. Era
una foto que feia pena, o ràbia, però el cas és que calia una imatge. Això també
m’ha fet recordar una de les converses d’aquest cap de setmana. Xarrant sobre
una colla de fans que ratllen el fanatisme, i que tenen centenars de fotos del
seu ídol musical, vaig caure en el detall que tot i les diverses oportunitats
que he tingut de fer-me alguna fotografia amb aquell cantant calb, no en tinc
cap. La veritat és que no la necessite, i de fet en alguna ocasió fins i tot he
desaparegut discretament de davant de l’objectiu. Manies que tinc.
foto en què apareixen el senyor president de la cosa, Fernando Giner, i el
diputat d’esports, Jesús Castellanos, tots dos amb cara de satisfacció
indissimulada. O fins i tot exagerada. Diu que venien de Moscou d’una
competició europea, juntament amb l’equip d’atletes de la Diputació. La foto
m’ha fet pensar en l’obsessió dels polítics per aparéixer en imatges, somrients,
carregats d’una importància que ells mateixos volen donar-se i que esperen que el
personal els agrairà. Acaben donant més importància a la imatge del que se
suposa que fan que no al que realment fan. Recorde una fotografia especialment
lamentable que il·lustrava una nota de premsa, en què una persona amb
responsabilitats municipals es passejava per un lloc com qui va de turisme. Era
una foto que feia pena, o ràbia, però el cas és que calia una imatge. Això també
m’ha fet recordar una de les converses d’aquest cap de setmana. Xarrant sobre
una colla de fans que ratllen el fanatisme, i que tenen centenars de fotos del
seu ídol musical, vaig caure en el detall que tot i les diverses oportunitats
que he tingut de fer-me alguna fotografia amb aquell cantant calb, no en tinc
cap. La veritat és que no la necessite, i de fet en alguna ocasió fins i tot he
desaparegut discretament de davant de l’objectiu. Manies que tinc.
L’altre tema és reiteratiu. Diuen que la secretària
autonòmica de Política Lingüística, Concha Gómez, ha dit que les falles fan un
gran paper en l’impuls del valencià. I ho deu haver dit en castellà, com sempre,
perquè aquesta bona dona si parla en ‘valencià’ ho fa a l’estil de Barcelona, i
per evitar l’evidència que tothom l’entendria igual, parla en castellà i avant.
Per acabar-ho d’arreglar la nota de premsa (monolingüe en la lengua del imperio)
parla de falles de ‘Jativa’. Això és eficàcia i saber fer les coses. Algú va dir
que la política lingüística de la Generalitat Valenciana era un fracàs en vista
del retrocés del valencià. És qüestió de vore quin és, realment, l’objectiu que
es persegueix. Tinc quimera que els que dissenyen la política lingüística no
n’estan gens descontents…
autonòmica de Política Lingüística, Concha Gómez, ha dit que les falles fan un
gran paper en l’impuls del valencià. I ho deu haver dit en castellà, com sempre,
perquè aquesta bona dona si parla en ‘valencià’ ho fa a l’estil de Barcelona, i
per evitar l’evidència que tothom l’entendria igual, parla en castellà i avant.
Per acabar-ho d’arreglar la nota de premsa (monolingüe en la lengua del imperio)
parla de falles de ‘Jativa’. Això és eficàcia i saber fer les coses. Algú va dir
que la política lingüística de la Generalitat Valenciana era un fracàs en vista
del retrocés del valencià. És qüestió de vore quin és, realment, l’objectiu que
es persegueix. Tinc quimera que els que dissenyen la política lingüística no
n’estan gens descontents…
Comparteix això:
Deixa un comentari
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per albinyana | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent
I tan cofois que n’estan de la Política Lingüística!!!! Com diuen en valencià: a cada bugada perdem un llençol… i això és el que ens està passant. A l’escola fem el que podem i ens deixen (que no és molt) i al carrer desfan tot el que hem pogut avançar…
Bo, Pep, el viatge bé?
Des d’un poblet xicotet
Àngel
Si el cantant calb al què et referixes és Llack, sí que tens una foto amb ell, no? Tu mateix la vas trobar ací i ens la mostraves allà; ara, si parlaves de Phil Collins, ja no ho sé…