Fa uns moments s?ha acabat el debat nodemocràtic
de les eleccions al Parlament del Principat (que no nacionals, per tant). I dic
nodemocràtic perquè no hi havia representades totes les forces que es presenten
a les eleccions, només les cinc que ja tenen actualment representació (per
tant, no tenen les mateixes condicions d?igualtat totes les llistes que es
presenten).
Les consideracions que se m?acuden de cavall
estant, sense reflexionar-hi gaire són les següents:
Pp-Piqué: res de nou, és el representant d?un
partit que ben bé podria ser extraparlamentari al Principat. Tot i això, s?ha
convertit en l?únic defensor de la minoria lingüística aranesa.
Icv-Saura: demagògia, propostes d?esquerra que
sap que no podrà dur a terme (te?n recordes del túnel de Bracons?) i l?únic
defensor perseverant i a ultrança de l?estafatut.
Erc-Carod: molt fluix, aquest home encara no s?ha
refet del cor. Ha intentat capitalitzar el debat amb una proposta inicial de
fer un intergrup parlamentari a Madrid, però ningú li ha seguit el joc i s?ha
quedat off side. Ha renunciat definitivament a fer plantejaments d?esquerra i s?ha
declarat (ha torna a declarar-se) liberal (això sí que és neoliberalisme!).
I a nivell nacional, pràcticament hi ha passat
de puntetes. Queda clar que el seu suposat sobiranisme (o nacionalisme o
independentisme o com n?hi vulgui dir) li fa nosa i prefereix amagar-lo. Ha
defensat aferrissadament (almenys l?ha esmentat 4 o 5 vegades) el Pacte
Nacional per l?educació, cosa que demostra que és la única cosa que ha fet Erc
en aquests dos anys i mig d?estada al Govern.
Ciu-Mas: gràcies a la seva prepotència (i a
les enquestes, tot s?ha de dir) ha capitalitzat gran part del debat. Ha estat,
juntament amb Piqué el que més vegades ha tallat els altres participants al
debat. Formalment, ha estat el guanyador indiscutible del debat, però és que li
han posat bastant fàcil: els seus rivals han estat tots molt fluixos.
Bé, això ha estat el debat…. Ai, no que també
hi havia un altre tio, a part del presentador-moderador. Un tal Montilla, que
no se sap massa què hi feia allà. Es tracta d?un personatge gris, que té moltes
dificultats per parlar (i no és problema de llengua: en castellà no se sap
expressar, i en català encara menys), que no para de mirar els apunts mentre
parla i que no diu gaire res. Ens diu que és un bon gestor: en realitat no ho
és, però encara que ho fos, això no serveix per ser president. El president de
la Generalitat és el màxim representant del país i, per tant, la seva tasca principal
és de representació. Per fer això no cal ser bon gestor. Els gestors han de ser
ministres, directors generals i alts funcionaris, però el president s?ha de
centrar en tenir un paper institucional. Per tant, no em serveix per a
president un senyor que es ven a si mateix com a bon gestor.
I un detall que no sé si ha passat
desapercebut per a la
majoria. En els plans llargs es veien els peus del sr.
Montilla. I, o les sabates li anaven molt grosses, o calça un 48, perquè
aquelles sabates eren enormes!
Després d?això, em mantinc ferm en la meva
intenció inicial d?abstenir-me o, com a màxim, de seguir els consells de la
gent de Torà i votar contra la tortura.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La Mari Pau Huguet parla amb la Teresa Gimpera. La Teresa Gimpera hi torna a ser a la tarda, a TV3, parlant amb l’Albert Om. L’Albert Om també col.labora al Polònia.Al Polònia es rifen dels polítics de torn, però mengem polítics de torn als espais electorals, repetits fins a la nàusea, però sense donar veu als partits petits. I la realitat supera la ficció.
Per què no se’n van, els uns i els altres, a una illa deserta (si en queden) i ens deixen en pau? Per què no es voten els uns als altres, i s’entrevisten, i es feliciten, i es barallen, i deixen de tocar els nassos?
Que ja no ens els creiem!
Amb una mica de sort, l’endogàmia els pot portar a convertir-se en una espècie en extinció.
Interessant, això de les sabates de Montilla. Com que no vaig poder veure el debat, m’ha agradat el detall que enlloc més no comentaran i llegint-ho no he pogut evitar pensar dues coses.
1) Comptant que la meva àvia sempre deia que "en Cataluña, teta y pezuña" (o sigui, que des del punt de vista dels castellans, els catalans tenim els peus grossos i les catalanes, a més, molt de pit), no serà que Montilla vol fer-se passar pel que no és sigui com sigui? Sort que no se li va acudir de posar-se pits de plàstic! Ara, això sí, segurament hauria donat un toc curiós a tot el debat.
2) Els pallassos (els de professió, els del circ) de sempre han dut sabates molt més grosses del que els correspondria. L’ha traït el subconscient?