Eureka!

Començaré pel final: no sóc partidari que el castellà fos llengua oficial a una Catalunya independent, ni el catolicisme religió oficial. No descarto trobar-me amb arguments que em facin canviar de parer, però cap dels que he sentit fins ara em sembla prou sòlid. És més, alguns em semblen frívols i fins i tot perillosos.

Per si calgués dir-ho. El coneixement de qualsevol idioma és positiu i -detall no menor- ens obre portes professionals. Benvinguts tots. El castellà no és l’idioma no-català més potent del món, però sí és l’idioma al que els catalans hi tenim accés més fàcilment. Pensem en l’anglès, l’alemany, el xinès i tants com facin falta; però fer que tots els catalans, col·lectivament els dominem és, dient-ho suau, complicat. En canvi tenim un accés molt fàcil al castellà. Seria tan estúpid que algú pretengués desaprofitar-ho, que ni tan sols al més friqui se li passa pel cap. Ara bé, vol dir això fer-lo idioma oficial?

Mals costums: “sí, però…”
 
Més enllà de balances fiscals, lleis Wert, Peces-Barba o Vidal-Quadras de torn crec que l’ascens de l’independentisme es deu bàsicament a que ara per ara és l’única opció que veiem per intentar canviar les coses de soca-arrel. La insatisfacció/indignació amb tot plegat és tan gran que ja no és contra res o ningú en concret, sinó contra tot. I contra fons i formes. En lloc d’esbravar-nos amb cops de puny sobre la taula, la independència de Catalunya ens ofereix (o ens sembla que ens ofereix) la possibilitat de fer un país d’una altra manera, que funcioni d’una altra manera, amb uns altres comportaments.

Per això crec que el procés només té sentit si alhora fem net de certes maneres de fer. La corrupció n’és una. Una altra és la tendència a l’ús d’eufemismes, a no dir les coses pel seu nom i a evitar agafar el toro per les banyes. I em sembla que alguns dels arguments a favor de l’oficialitat del castellà perpetuen aquest mal costum, com quan es parla de dos idiomes oficials (català i castellà) però amb estatus diferents. Què carall és això?

Entendria un extraterrestre que ens visités que tinguéssim dos idiomes oficials però només un d’ells fos vehicular a les escoles? Entendria que qualsevol petició que els dos idiomes oficials fossin igual de vehicular a les escoles ens la prenguéssim com una agressió? Què li diríem si ens preguntés què entenem per “idioma oficial”?

Guanyar vots
 
Un altre argument que he sentit és que ens ajuda a aconseguir més vots favorables a la independència. No sé si això seria així, en qualsevol cas em sembla una gran simplificació/frivolització reduir el debat sobre l’oficialitat d’una llengua a una estratègia de campanya electoral. Un plantejament molt curt de vista. Ja he dit abans que crec que la principal força del procés independentista rau en la possibilitat de començar de zero. De pensar en nous paradigmes. Un nou Estat on repliquem les actuals gàbies mentals i on actuem pensant només en el curt termini no pot ser gaire millor del que tenim ara.

Difícilment convencerem ningú que volem un projecte de futur si el nostre plantejament no va més enllà de les 8 del vespre del 9 de novembre. El projecte que jo tinc al cap no s’acaba aleshores, sinó que és aleshores quan comença. Difícilment convencerem ningú que volem fer res de diferent si comencem per garantir el que ara considerem imposicions, i renunciem a explicar què és Catalunya. Perquè sí: hi ha molta gent a casa nostra que encara no sap on és. I tots ho sabem, o no?

Per cert, molt malament tenim l’autoestima (o molt mal concepte tenim d’aquells a qui volem convèncer) si ens pensem que només ens acceptaran si ens reprimim i ens comportem com qui no som. Si amaguem el que pensem i el que volem. En qualsevol cas, aquesta no és una proposta honesta, perquè no és sincera.

Llengua materna
 
Què ens queda per defensar l’oficialitat del castellà? Que és la llengua materna de molts catalans? Sí, i què? Que no hi ha catalans amb l’amazig, el romanès, l’urdú o tants altres com a llengua materna? Què en fem d’ells? O és que no són catalans?

Tinc la sensació quan es parla de gent amb origens fora de Catalunya molts pensen en gent vinguda d’Andalusia, Castella o Galícia, però no en els qui ho han fet del Paquistan, la Xina o Itàlia. O pitjor encara, pensen en els fills i els néts d’aquells immigrants dels anys 50 i 60; gent nascuda a Catalunya…

És, doncs, una qüestió de números? El castellà sí ha de ser oficial però no l’urdú –posem per cas- perquè a Catalunya hi ha molta més gent amb el castellà com a llengua materna? Doncs si és així tres coses:
– Primera. Que ens diguin a partir de quin percentatge començarem a fer oficials el quítxua, el mandarí, el romanès, etc..
– Segona. Que reconeguin que aquest plantejament condueix l’aranès a un estatus molt per sota no només del castellà sinó també del mandarí, urdú, amazig, romanès, àrab i desenes d’altres llengües.
–  I tercera. Seguint aquesta lògica el nou estat hauria de ser catòlic, perquè és la religió de la majoria de la població.

I de pas, tinguem present que estaríem donant la raó a tots aquells que ens adverteixen que si no aturem l’arribada de magribins al final ens obligaran a aprendre àrab i anar a la mesquita. De fet, aquest argument és un reconeixement implícit que els centenar de milers d’espanyols que van arribar a Catalunya ara fa cinquanta anys eren uns colons.

Identitat col·lectiva, àmbit privat
 
Em resisteixo a pensar així. Em resisteixo a veure aquella gent, els seus fills, els seus néts i no-sé-quantes generacions més com a colons.

Crec en els principis dels valors republicans, que consideren que la millor manera de garantir certes llibertats individuals és desvincular-les de la identitat de l’Estat. Un Estat on l’idioma oficial no està vinculat a l’impacte demogràfic dels moviments migratoris o amb les estadístiques sobre l’ús de les llengües en l’àmbit privat. Pel mateix motiu que un estat laic, amb independència que la majoria de la seva població sigui catòlica, musulmana, o el que vulgui. Aquesta desvinculació no és cap menyspreu a les religions o idiomes dels seus ciutadans, ans la garantia que poden triar-les amb llibertat.

Un Estat que es definís a si mateix a partir d’institucionalitzar un retrat robot llengua/religió dels seus ciutadans seria sospitós de considerar “menys catalans” tots els qui no hi encaixéssim, tant és si és per trets d’origen o adquirits. Seríem, literalment, uns tarats. Aquest Estat no m’interessa.