Eureka!

Queden ben lluny aquelles Diades massives, d’un o dos milions de manifestants, i enguany amb 60.000 persones ens hem donat més o menys per satisfets. Malgrat tot, jo he estat una d’elles perquè, com vaig aprendre d’un bon amic, “qui Diada passa, independència empeny”.

La novetat d’enguany és que per primer cop he sentit, i força, càntics de “Puta Espanya”. Els entenc. De què ha servit sortir milions de persones, any rere any, amb el civisme de “ni un paper a terra” per divisa? Perquè ens insultessin, ens apallissessin quan votàvem, i ens hagin castigat amb multes, presó i exili. Per poca lògica que hi apliquem haurem entès que la independència no l’assolirem essent bons minyons.

Els cants de “Puta Espanya” són el primer pas, força infantil encara, per deixar de ser bons minyons. Però cantant, per desagradables que siguem, tampoc aconseguirem la independència. El següent pas serà entendre quina és la mena de malifetes que haurem de fer per assolir l’alliberament nacional. I el pas definitiu serà fer-les.