Eureka!
El bloc d'en Quim Bosch
¿Qué son los rayos cósmicos?
Com l’any passat, enguany he participat a FameLab, el concurs de monòlegs científics. Com l’any passat, no he passat el primer filtre. Què hi farem! En el monòleg d’aquest any intento explicar què són els rajos còsmics. Us deixo l’enllaç al monòleg per si voleu tafanejar.
I, ja que hi som, m’agradaria parlar-vos d’un dels dubtes eterns de la divulgació: fins a quin punt és acceptable –si és que ho és- dir alguna cosa que no sigui ben bé certa en algun aspecte menor si això ajuda a que el tema principal s’entengui millor? No ho tinc gens clar, i en aquest monòleg faig servir una d’aquestes incorreccions. Dic que els àtoms són “el fragment més petit amb què podem trencar la matèria”. No és cert, i no ho hauria dit si el monòleg hagués estat sobre partícules elementals, però era sobre radiació còsmica i em va semblar que dient-ho el monòleg guanyava agilitat. Ho vaig fer a contracor, però ho vaig fer perquè em va semblar que hi guanyava més del que hi perdia. Vaig fer bé?
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
He trobat per casualitat aquest apunt, de fa ja força mesos, i immediatament he recordat una classe del Dr. Vidal, de física general a 1r de carrera fa més de 40 anys…
I és que força vegades, el tema anecdòtic ens queda molt profund a la memòria, més que una classe convencional teòrica.
El tema eren, precisament, els rajos còsmics, i l’anècdota que ens va explicar era la «del físic més fort del món».
Resulta que Robert Millikan, en els seus estudis de radiació còsmica en funció de l’altura, abans dels experiments en globus, en va fer a una muntanya elevada prop de ciutat de Mèxic —sospito que deuria ser al Popocatepel—, i va arribar a la ciutat en tren.
Els membres de l’expedició, aleshores, van demanar vint mossos de càrrega per portar les maletes al camió, però la darrera maleta, la vint-i-unena, aparentment idèntica, la va agafar tranqil·lament i sense esforç Robert Millikan, mentre els mossos en prou feines podien arrossegar les seves.
Les maletes contenien els blindatges en plom dels aparells, menys la de Millikan, naturalment, que duia uns delicats detectors, suposo que tubs Geiger, bàsicament de vidre…
Cert, a partir d’aquí, la classe es va tornar més «seriosa», i prou bé que la recordo en termes generals, però probablement és degut al record més profund de la història prèvia, que crec que mai més no he tornat a llegir, però com diuen els italians «se non è vero, è ben trobato».
En definitiva, les llicències, siguin metàfores inexactes o històries improbables, funcionen bé a nivell divulgatiu.
No coneixia l’anècdota que expliques, i és graciosa. Estic d’acord amb tu, crec que a vegades es menysté la importància de “passar-s’ho bé”, com si fer una cosa rient fos incompatible amb fer-la seriosament. El més important perquè una cosa “se’ns quedi” és que tinguem ganes de sentir-la i sovint és millor dir 5 coses que “es quedin” a dir-ne 10 que l’endemà de l’examen no recordem ni haver estudiat mai.