Eureka!

Tinc una oda començada
que no puc acabar mai:
dia i nit me l’ha dictada
tot quant canta en la ventada,
tot quant brilla per l’espai…

Benvolgut expresident,

M’ha semblat molt dolç que a l’hora de posar-hi títol (Oda inacabada) hagi aprofitat les seves memòries per fer un homenatge al seu avi amb un dels seus poemes més bells: L’oda infinita. És un homenatge tendre i carregat d’ironia, que sovint és la màscara on s’amaguen les persones sensibles, com diuen que és vostè.

Li agraeixo la sinceritat amb què parla de l’enganyifa de l’actual Estatut i de les traicions que va patir com a president de la Generalitat. Però no en faci una qüestió personal, perquè les traicions polítiques al president d’un país no són mai traicions a una persona sinó a tot el país. En aquest cas, a tots els catalans. Per això em dol que s’hagi esperat fins ara, un cop és expresident, per sincerar-se amb nosaltres i parlar-nos clar. Perquè el missatge que aleshores -quan era president- vam rebre de vostè no va ser justament aquest. És per això que no em puc estar d’aprofitar aquest post per fer-li unes preguntes que probablement mai respondrà.

— Per què com a president va expulsar del seu Govern l’únic partit que aleshores va gosar dir allò que vostè diu ara com a expresident?
— Per què ens va volguer convèncer de les virtuts d’aquesta enganyifa i ens en va demanar l’aprovació amb tant d’entusiasme que la Junta electoral central li va haver de picar el crostó -i més d’un cop- per vulnerar la neutralitat en plena campanya electoral?
— Se’n recorda del seu discurs televisat de la jornada de reflexió?
— Se’n recorda d’allò que la presència de l’Estat a Catalunya era residual?
En resum, benvolgut expresident, per què quan era president va contribuir a aquesta enganyifa que ara denuncia?

I una última pregunta, per a vostè i per a tots els catalans: què hem de fer ara?