Eureka!

Feia més de dos mil anys que el cel i la Terra eren dos mons a part, tant que cadascun d’ells tenia la seva pròpia ciència. Dels cossos celests se n’encarregava l’astronomia, dels mundans la física. Els escolàstics havien dictat càtedra: la física oficial era la d’Aristòtil, i l’astronomia oficial la de Ptolomeu, amb la Terra al centre de l’univers i tots els planetes i estrelles girant al seu voltant. El cel estava reservat a les figures divines, eternes, immaculades i perfectes, evidentment esfèriques. El món terrenal era pels objectes imperfectes, corruptes –greus- i mortals. Dos mons a part.

Així estaven les coses els primers mesos de l’any 1609, quan per Venècia va començar a córrer la veu que havia arribat un vaixell holandès amb un instrument que feia miracles. Era un allargavistes. Els rumors van arribar a oides de Galileo, que va demanar quin aspecte tenia: un tub amb un vidre amb panxa a cada extrem. En va tenir prou per deduir-ne el mecanisme i se’n va construir un.

Ens podem imaginar perquè el faria servir al principi: pel que sabia que funcionava -veure vaixells a l’horizó abans que ningú- i per les curiositats més humanes: espiar els veïns… i les veïnes. Galileo, que com Arquimedes tenia ben desenvolupat el sentit de l’espectacle, en va organitzar una demostració pública: va citar els prohoms de la República a dalt de la torre de la plaça de San Marco i des d’allí els va fer veure els detalls de la vida quotidiana dels habitans de Pàdua, una ciutat que és a més de cinquanta quilòmetres. Va causar sensació, i l’endemà, quan tot Venècia n’avana plena, va oferir “el seu” invent a la Serenísima República destacant-ne les aplicacions militars. Es va guanyar el favor polític i que li doblessin el seu sou de professor.

Va anar fent. Però la nit del 18 de març va ser especial. Estava recorrent l’horitzó amb el seu invent, buscant vaixells a dreta i esquerra; però tot d’una –inspirant per ves a saber què- va deixar d’escanejar en horitzonal –a dreta i esquerra- i va començar a moure el seu giny en vertical, cap amunt. Cap al cel. Era el primer cop que algú tractava per igual al cel i la Terra, que considerava que se’ls podia estudiar de la mateixa manera, amb el mateix instrument, amb el mateix mètode. El que val per la Terra també val pel cel. El que val pels objectes divins també val pels mundans…

En pocs dies va descobrir noves estrelles. Feia tot just nou anys que la Inquisició havia cremat Giordano Bruno per dir que hi ha més mons dels que veiem! També va descobrir que els objectes del cel -recordem-ho: divins- no són perfectes: al Sol hi va veure taques, i a la Lluna muntanyes i valls. Va fer servir l’ombra de les muntanyes per calcular-ne l’alçada i en va trobar de més sis mil metres; i després d’això va dir que, comptat i debatut, la Lluna no és gaire diferent a la Terra. També va descobrir quatre satèl·lits a Júpiter… és a dir, que no tot l’univers girava al voltant de la Terra! També va veure alguna cosa estranya a la silueta de Saturn –els anells- però el seu telescopi no tenia prou resolució i es va limitar a descriure-ho còmicament dient que li havia vist dues orelles.

Ho va escriure tot en un llibre, “El missatger dels astres”. De mica en mica es va anar envalentonant, fins que va assumir personalment el paper de missatger dels astres i va manifestar obertament el seu suport a la teoria de Copèrnic -prohibida per l’església- que deia que la Terra no és el centre de l’univers. Va viatjar a Roma, per adreçar-se als caps de l’Església catòlica –Papa inclòs- amb la ingènua convicció que acceptarien els fets científics, reconeixerien el seu error i li donarien la raó.

Ja sabeu com va acabar la història. El que em sembla més significatiu de tot plegat és que els caps de l’església es van negar a mirar pel telescopi per comprovar si allò que els deia Galileo era cert o no. Fer-ho hauria significat dubtar, i la seva fe no admetia dubtes.

No. No eren dos models científics els que s’enfrontaven: el de Copèrnic amb el de Ptolomeu. No. El que s’enfrontaven eren dues teories del coneixement: el mètode científic -mig empirista mig racionalista- contra la il·luminació divina. Per això el van arrestar, torturar, jutjar i condemnar.