Eureka!

El bloc d'en Quim Bosch

8 de febrer de 2019
2 comentaris

Neandertals i cromanyons

NeandertalLa ciència és coneixement, i el coneixement es pot fer servir de moltes maneres. Per bé o per mal. Com deia Superman (o era Spiderman?): “un gran poder comporta una gran responsabilitat”.

A finals del segle XIX i principis del XX Alemanya era capdavantera en moltes disciplines científiques, com la física i la química; i un dels exemples que s’esmenta més sovint per il·lustrar les responsabilitats d’aquest gran poder, que és el coneixement, és la relació de Heisemberg amb el nazisme, que va estar a punt de fer que els alemanys tinguessin la bomba atòmica abans que els americans. Però el lideratge de la ciència alemanya no es limitava al que se’n sol dir ciències dures, i s’estenia a les ciències socials i a les humanitats. Com a l’arqueologia i l’antropologia.

Ambdues eren aleshores unes ciències força joves, on gairebé tot estava per fer. El paradís d’un científic. De les poques coses que se sabien és que la majoria de les restes humanes més antigues que es coneixien s’havien trobat a Alemanya, o a prop d’ella. És un fet que encara avui es reflecteix en paraules com “neandertal”, que fa referència a una espècie d’homínids que es van descobrir a una vall (en alemany, “thal”) d’Alemanya anomenada… Neander. Ara sabem que en realitat els primers homínids van aparèixer a l’Àfrica i les primeres civilitzacions a Mesopotàmia, però fa cent anys l’arqueologia era una ciència jove, encara no s’havia fet gaire recerca, i és lògic que els primers llocs on busquessin fos a prop de casa. Així que té sentit que bona part de les grans troballes d’aleshores fossin on hi havia més –i els millors- arqueòlegs: a Alemanya.

Però fa cent anys les coses no es veien igual que ara, i algunes persones –científiques i no científiques- van interpretar que els descobriments suggerien que tant l’ésser humà com la civilització havien sorgit a Alemanya i que després s’havien estès per la resta del món. Una hipòtesi molt temptadora per a qui volgués creure que els alemanys eren especials, els humans “autèntics”, i que l’annexió i colonització de nous territoris estava legitimada, entre altres coses, per la història de la humanitat. S’entén que el nazisme mirés l’arqueologia amb bons ulls i hi estigués molt interessada -com molts vam descobrir amb les pel·lícules de l’Indiana Jones- perquè n’esperava que demostrés científicament la validesa de la seva ideologia.

Aquest exemple -ara que sabem que els humans vam aparèixer a l’Àfrica i pensem que les primeres civilitzacions ho van fer a Mesopotàmia- va molt bé per il·lustrar com és d’important el principi de prudència en la ciència, per no precipitar-nos en les conclusions. Especialment quan afecten temes que podrien ser interpretats en clau ideològica/política.

Tinc la sensació que aquesta prudència pot estar afectant descobertes recents en aquest mateix àmbit. Fins fa pocs anys es pensava que els Neandertal eren una espècie d’homínids europeus que es van extingir amb l’arribada dels Cromanyó, amb els qui haurien conviscut sense creuar-se. Però cada vegada hi ha més indicis que això no va anar així, i que cromanyons i neandertals es van creuar. Aquesta possibilitat, apassionant des del punt de vista científic, obre alguns interrogants que la ciència sembla voler defugir. Que, pel que sabem fins ara, només hi hagués neandertals a Europa vol dir que podrem trobar diferències genètiques entre els europeus i gent d’altres parts del món (i molt en particular de l’Àfrica)?. I si n’hi ha, com de significatives són? Científicament és un tema molt interessant, però cal anar amb peus de plom. Perquè és fàcil que en algun moment algú hi veiés arguments racistes; i mentre els coneixements científics sempre són revisables, les conseqüències del racisme sovint són irreversibles.

PS Tinc un amic que quan l’antropologia encara pensava que els neandertals s’havien extingit sense creuar-se amb els cromanyó ell ja defensava el contrari. “Estan entre nosaltres”, em va dir, “i són fàcils de reconèixer”. I me’n va descriure els trets físics (l’arc superciliar). Felicitats, Lluís, tenies raó!


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. De res Quim,

    Només cal observar amb una mica més d’interès de l’habitual la munió de meravelles que ens envolten, estiguem allà on estiguem. 🙂

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.