Eureka!

– Tant de bo passi a prop d’una altra, potser així em tornaran a passar coses i faré més descobriments…

Estava tan capficat amb aquests pensaments que no es va adonar que se li acostava un fotó “diferent” fins que va ser massa tard… Ja havia passat de llarg i ara ja s’allunyaven l’un de l’altre. En Take es va girar i es va quedar bocabadat en veure que era un fotó de llum visible. D’aquells que els humans podem veure amb els ulls i que tant abunden al Sol.

– D’on carai ha sortit aquest?

Amb prou penes havia acabat la pregunta quan es va creuar amb un altre fotó visible. Venia de la mateixa direcció que l’altre… Era només una casualitat?

Res de casualitat! Al cap d’un moment es va creuar amb un altre fotó que venia de la mateixa direcció, i al darrera d’aquest se li acostaven uns quants més. Tots venien del mateix lloc…

– Allà hi ha alguna cosa!

I tant que hi havia alguna cosa! Ara els fotons visibles ja no venien d’un en un… venien per desenes, i al cap d’un moment per centenars… Confirmat! En Take s’acostava a una estrella!

De mica en mica la va anar veient. Era ben maca, amb uns quants planetes al seu voltant. Però no era una estrella qualsevol, era el nostre Sol! Es va desinflar una mica quan, després de fer els seus càlculs, va veure que si continuava en línia recta passaria ben a prop del Sol i de la Terra… però que passaria de llarg de tots dos… Travessaria el nostre sistema solar sense visitar cap planeta i després tornaria a l’espai que hi ha entre les estrelles, aquell en el que s’hi ha estat tant de temps i en el que pràcticament només hi ha microones. “Llàstima”, va pensar, “que tal i com vaig no pugui visitar la Terra. Tant de bo alguna cosa m’empentés una miqueta i em desviés el suficient per poder visitar la Terra….”

S’acostava al Sol, i a mida que s’hi acostava cada vegada es creuava amb més i més fotons que en venien. També va veure uns quants àtoms que sortien del Sol, i això li va fer pensar en la seva supernova. Déu n’hi do la d’àtoms i electrons que sortien del Sol. Però li van dir que això no era normal.

– Sempre en surten uns quants, però no tants com ara. Ens has enganxat en un moment excepcional perquè al Sol li ha sortit una taca. És el que a la Terra en diuen “tempestes magnètiques”. Si passes per allà ja en sentiràs a parlar…

Mentre escoltava aquestes explicacions, va sentir una sensació estranya. Si no fos que era una suposició ridícula per un fotó, hauria dit que s’estava marejant- Li semblava que perdia l’equilibri, que tot es movia al seu voltant i perdia el rumb, que no anava dret… Era això! Per primera vegada en tot el viatge en Take no es movia en línia recta. De mica en mica anava virant cap l’esquerra i cada cop s’acostava més al Sol. El Sol l’estirava cap ell i l’estava desviant de la seva direcció inicial. En Take estava completament desorientat, i els àtoms que hi havia per allà se’n van burlar.

– De què t’estranyes, Take? Que no havies sentit a parlar de la gravetat?

– Sí! Però no sabia que a mi també m’afectés. Com que els fotons de llum no pesem…

Tothom s’ho pensava. Fins que aquell físic anomenat Einstein va dir que la gravetat afectava tothom. Fins i tot als fotons!

Albert Einstein! Era la segona vegada que sentia aquest nom. Primer quan li van explicar que aquest home havia dir que en Take, i tots els fotons, eren partícules, i se’ls havia imaginat com petites boles de billar. I ara li deien que també havia descobert que la llum no sempre viatja en línia recta… que si passa a prop d’una estrella el seu camí es curva una mica perquè la llei de la gravetat també afecta els fotons. Un tipus curiós…

I en Take estava comprovant que Einstein tenia raó. De mica en mica anava girant cap l’esquerra, i ara apuntava de dret a la Terra. Gràcies al Sol, que li havia donat aquella empenta que tant desitjava, en Take coneixeria un planeta. El nostre planeta.

(continuarà)