Eureka!

Hauríem de limitar el consum del sucre, com fem amb l’alcohol i el tabac? Hi ha qui creu que sí, i el seu argument és que el sucre compleix tots els requisits que justifiquen les restriccions al consum d’alcohol o de tabac: és present practicament a tot arreu, és temptador, és addicitiu, i és tòxic.

L’any 2010, l’ONU va anunciar que per primera vegada a la història de la humanitat les malalties no contagioses eren una amenaça més gran per a la salut pública que no pas les malalties infeccioses. Hi ha xifres que fan feredor: mentre la fam continua fent estralls en bona part de la humanitat, al món hi ha un 30% més de gent obesa que de desnutrida; en només tres dècades el percentatge de gent afectada per diabetis s’ha multiplicat per 2, i ja afecta al 5% de la població mundial; i s’espera que en alguns països –com als EUA- abans de 20 anys aquesta malaltia afecti al 33% de la població.

Els qui defensen l’adopció de mesures per reduir el consum de sucres creuen que el problema arranca d’un diagnòstic equivocat, quan als anys setanta la indústria alimentària es va abocar als productes light. Sense greix, però, els productes perden gust, així que el seu lloc el van ocupar un reguitzell d’additius, particularment tota mena de sucres: glucosa, fructosa, sacarosa… a les llaminadures, als aliments… fins i tot als medicaments (si teniu fills, penseu en l’’iboprufè infantil).

El sucre és a tot arreu. En tot moment. I aquest és un dels pitjors problemes, perquè el cos humà no està preparat per consumir-lo tot l’any. Durant milers d’anys no hi teníem gaire accés: només als ruscs de les abelles o durant la collita de la fruita. Així que el fetge va desenvolupar un mecanisme pel qual el consum de fructosa pot bloquejar la sensació de sadollament de la gana, per tal que en les èpoques de bonança aprofitéssim per ingerir el màxim d’aliment possible.

Però ara que el sucre és, en tot moment, a tot arreu, aquest mecanisme se’ns gira en contra. Obesitat, diabetis, fatiga crònica…

PS Si us interessa, aquí teniu una conferència d’en Robert Lusting, catedràtic de pediatria clínica de la Universitat de California a San Francisco.