Eureka!
El bloc d'en Quim Bosch
L’altra Guerra dels Cent Anys
El 31 d’octubre de 1983 alguns diaris es van fer ressò d’una notícia curiosa. El dia abans un poble de 568 habitants de la província d’Almeria, Líjar, havia signat la pau amb França. Li havia declarat la guerra 100 anys enrere, al Consell Municipal del 14 d’octubre de 1883 presidit per l’alcalde Miguel García Sáez, arran dels insults que el rei Alfons XII havia rebut a París quan tornava d’un viatge oficial a Prússia.
La guerra es va acabar el 30 d’octubre de 1983. Els diaris diuen que l’acta de pau la van signar, per part espanyola, l’alcalde de Líjar, Diego Sánchez Cortés, i el director provincial d’Administració Territorial, Fernando Fernández Montero; i per part francesa el cònsol general de França a Màlaga, Charles Santi, i el vicecònsol a Almeria, René Bicer.
No és un cas únic. Dos anys abans un poble de Granada, Huéscar, havia signat la pau amb Dinamarca a qui havia declarat la guerra gairebé dos-cents anys abans, al 1809, en plenes guerres napoleòniques. Comparats amb els 172 anys que va durar aquesta, els 100 anys de guerra entre Líjar i França semblarien poca cosa si no fos per uns fets que la fan especial. Perquè a diferència de la guerra huesco-danesa, que mai va tenir més valor que una declaració d’intencions, la guerra franco-lijana sí va tenir conseqüències per a la vida d’algunes persones.
El 2 de setembre de 1980 la policia municipal de Líjar va detenir tres turistes francesos que van aturar-se a la gasolinera del poble per omplir el dipòsit i demanar indicacions. Venien de visitar l’Alhambra i anaven al cap de Gata. L’empleat de la gasolinera, que no parlava francès, va demanar ajuda al policia municipal i aquest, després d’identificar-los, els va detenir. Es tractava de Didier Deschamps, de 38 anys, la seva esposa Marguerite, de 34, i la seva filla Amélie, de 4 anys. L’agent, José Martínez Ruiz, era una de les poques persones del poble conscients que Líjar estava en guerra amb França, i va sospitar que podrien ser espies. Va retenir els tres francesos i va escorcollar el Dyane 6. Hi va trobar una guia d’Andalusia i tres mapes de carreteres.
Després de la commoció dels primers dies, de mica en mica va calar entre els lijanos la idea que allò no tenia cap sentit. Fins i tot el policia que els havia detingut va admetre que, amb el temps, havia canviat d’opinió i va demanar que els deixessin anar. El 2 de maig de 1981 els habitants de Líjar van organitzar una cadena humana -la Via lijana- que va unir els 80 metres que separen la gasolinera de l’església del poble. Es calcula que van participar-hi més de cent persones, gairebé un 20% de la població. Però el jutge de pau es va negar a posar-los en llibertat perquè d’acord amb la normativa vigent havien estat detinguts en un territori que estava en guerra amb el seu país. En conseqüència, va traslladar el cas a l’Ordre Militar i aquest va iniciar el corresponent consell de guerra. Atès que es tractava de temps de guerra, els tres francesos s’exposaven a la pena de mort.
El jutge, el farmacèutic i el capellà del poble estaven d’acord amb què no se’ls podia alliberar mentre Líjar fos en guerra amb França perquè –deien- quan una normativa no agrada es pot canviar, seguint els procediments estipulats, però mai es pot incomplir. L’alcalde, Diego Sánchez, va acceptar condicionar l’alliberament dels tres turistes a la signatura prèvia d’un tractat de pau amb l’Estat francès. Però no el va poder signar. No el van considerar legitimat a fer-ho perquè no ho duia al programa electoral amb què s’havia presentat a les eleccions. Diego Sánchez es va comprometre a incloure-ho al programa de les properes eleccions municipals, que no se celebrarien fins dos anys després. Cipriano Mejías, portaveu dels partidaris de continuar la guerra amb França, li va retreure que estigués disposat a signar la pau només amb la majoria absoluta dels regidors, fins i tot si no comptava amb la majoria absoluta dels vots. Mentrestant, el consell de guerra continuava.
El 8 de maig de 1983, Líjar por la Paz, la coalició electoral encapçalada per Diego Sánchez, va guanyar les eleccions municipals. Va complir el seu compromís de signar la pau amb França en un termini màxim de 6 mesos: ho va fer el 30 d’octubre d’aquell mateix any. L’endemà, després de més de 3 anys a la presó, Didier, Marguerite i Amélie van tornar a ser lliures.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Molt bona història la dels turistes detinguts!!! (Suposo q és una inspiració teva, no?, o una d les bromes q corren per Líjar, no? No em puc creure q els detinguéssin ni un dia, hahaha. De fet Didier Deschamps és l’entrenador d l’equip d futbol d Paris, no?).
Però les casualitats fan (ho he trobat per internet) q vora Lijar viu una neta (Teresa) del capità d marina José Maria Gorordo, q va ser dels pocs q es va escapar (amb el vaixell “Alfonso XIII”) del bloqueix ianqui a l’inici d la guerra d Cuba (allà al 1898) amb un tal Deschamp (hahaha, coincidència d noms amb la teva història). I es veu q van basar-se en aqest vaixell per fer-ne còpies, una d les quals va ser el “Montevideo”, vaixell q va agafar el meu avi d Almeria per emigrar als Estats Units. I ara també ens tocarà “emigrar” tots nosaltres també, i fer un país nou!!! Ja veus com són les casualitats. hahaha.