Eureka!

– Un electró…

I va anar seguint:

– Dos electrons…. tres electrons… un àtom… dos àtoms… quatre electrons…

S’imaginava a ell mateix fent una cursa amb la resta de partícules. Cada vegada que n’avançava una es deia “ja estic una mica més a prop de les medalles!”. I com que es feia un tip d’avançar-ne, es va anar engrescant de mica en mica fins que el va colpir una idea:

– Ara que hi penso, em sembla en tota aquesta estona ningú m’ha avançat a mi…

Va anar fent memòria però no va ser capaç de recordar cap partícula que l’hagués avançat d’ençà que havia sortit de l’estrella…

– Una de dos, o em falla la memòria o sóc la partícula més ràpida de l’univers!

Per tal d’assegurar-se’n, va decidir que a partir d’aquell moment només estaria pendent de si algú l’avançava. S’hi va concentrar al màxim. Vigilava a la seva dreta, a l’esquerra, de tant en tant mirava enrere per veure si algú se li acostava… però res de res. Ell continuava avançant partícules i ningú l’avançava a ell… No es podia treure la idea del cap “em sembla que sóc la partícula més ràpida de l’Univers”. A mida que anava passant el temps i ningú l’avançava, mentre ell es feia un fart d’avançar protons i electrons, s’anava envalentonant: “Sóc la partícula més ràpida de l’Univers!”. Ja no se’n podia estar més, li havia de dir a algú. Però a qui? Als seus companys, els fotons? I just aleshores, quan estava a punt d’esbombar als quatre vents que era el més ràpid de l’Univers va caure en un detall que fins aleshores li havia passat inadvertit:

– Un moment… ningú m’ha avançat a mi. Per tant ningú és més ràpid que jo… però ara que hi caic jo només he avançat protons i electrons. Jo no he avançat cap fotó en tota aquesta estona. És clar que tampoc n’hi ha hagut cap que m’hagi avançat a mi… A veure, si jo no puc avançar cap fotó però ells a mi tampoc, això vol dir que tots anem a la mateixa velocitat… És a dir, que la medalla d’or a la partícula més ràpida de l’Univers no és només meva: és un premi que compartim tots els fotons.

“Tot plegat és ben curiós”, va pensar en Take. Sabem que hi ha molts tipus de fotons, i que els podem distingir perquè uns tenen més energia que d’altres, però en canvi tots van a la mateixa velocitat. No n’hi ha cap que corri més que els altres.

En canvi els electrons i els protons, per molt que corrin, sempre seran més lents que els fotons. En Take va recordar que hi havia una altra cosa que diferencia els fotons dels electrons i dels protons: “ells tenen massa, i nosaltres no. Nosaltres només tenim energia”. Va sospitar que potser això tenia alguna cosa a veure amb tot plegat,. Era curiós que els tots “sense massa” anessin a la mateixa velocitat i fossin les partícules més ràpides de l’Univers i que, per molt que s’hi escarrasssin, les partícules que tenen massa mai corrint tant com elles.

Hi haurà alguna relació entre la massa de les partícules i la seva velocitat? Tot plegat és tant misteriós com interessant. En Take li va anar donant voltes a l’assumpte fins que un fet molt estrany li va cridar l’atenció. Ja feia bastant que havia sortit de la supernova, i en aquest temps havia vist moltes coses, però res que s’assemblés a allò que tenia al davant…

(continuarà)