Eureka!

“Francament,” pensava la senyora Júlia, “per molt sentit de l’humor que tingui -que, a la seva manera, en té- aquesta vegada costa de no creure que el senyor Peris n’hagi fet un gra massa de la seva fascinació per l’antiga Grècia”.

Tot i que el bon home acumulava amb desfici tota mena de llibres i enciclopèdies sobre el tema, i fins i tot se n’havia llegit algun, continuava tenint més aviat ben poca idea de tot plegat. Per molt que l’hi expliquessin no podia entendre com pot ser que Aristòtil hagués tingut un romanç amb la Callas i es feia un nus amb la història quan arribava al gran Alexandre.

Ell, però, era conscient de les seves limitacions i cada cop que, dut per la seva dèria, volia triar un nom es deixava aconsellar per algú a qui considerés prou erudit. Ella mateixa li havia suggerit Sòcrates per aquell pastor escocès el dia que es van creuar al replà quan el senyor Peris tornava de passejar el seu cadell d’aniversari. També l’havia encertat qui li va proposar Plató per aquell lloro que no parava de dir bestieses.

Aquesta vegada, però, era diferent. Un fill no el pots tractar com si un animal domèstic (ves a saber, potser algun dia se n’hauria de refiar) i portar la seva fília fins aquests extrems era, si més no, exposar-se a malentesos.

El fet que fins ara tots els noms triats havien estat prou escaients era justament el que més l’amoïnava. Una de dos: o qui l’havia aconsellat encara en sabia menys que el senyor Peris de la Grècia clàssica, o bé tenia un sentit de l’humor d’allò més macabre. Perquè, posats a triar, no és que el repertori clàssic no sigui prou ampli com per poder trobar-hi noms per tots els gustos: Pitàgores, Ulisses, o fins i tot Zeus, ja haurien donat al seu fill el to de solemnitat que pretenia alhora que haurien estat fàcilment reconeguts per a tothom. Per què, doncs, aquell nom?

“Francament,” pensava la senyora Júlia, “trobo que posar-li Èdip és una manera bastant absurda de buscar-se problemes”.