Eureka!

El bloc d'en Quim Bosch

17 d'abril de 2009
2 comentaris

Gran Torino

Aquests dies he aprofitat per veure la que –segons ell ha dit- és la darrera pel·lícula on Clint Eastwood actuarà. Fa temps que és un dels meus directors favorits, però aquest cop l’anunci de la seva retirada ha fet que anés a veure’l amb un punt de nostàlgia.

Tot plegat, no deixa de ser un comiat. I com tots els grans ens tenia preparada alguna cosa especial per aquest moment. Tampoc jo en us revelaré el final, un final molt especial venint de qui va ser Harry el brut (“vinga, alegra’m el dia!”).

L’Eastwood director em fa pensar en un altre dels meus favorits: Orson Welles. Tots dos s’han dedicat a històries personals (molt personals!) on el passat hi juga un paper fonamental i on fan l’anàlisi psicològica dels protagonistes. Tots dos s’han dedicat essencialment a rodar sempre la mateixa pel·lícula, l’escenografia podia canviar (una història d’amor, un western, una de boxa, una policíaca, una d’immigrants…) però, com tots els grans, en el fons la història era sempre la mateixa: la seva.

La d’Orson Welles és bàsicament la història d’una traïció. Les seves pel·lícules tard o d’hora acaben furgant en el passat d’algú aparentment normal… i per tot arreu comença a sortir merda.

Eastwood és l’altra cara de la moneda (de la mateixa moneda, s’entén). La seva és la història d’una lleialtat. Tota una tragèdia, perquè és la lleialtat “que no toca”. A diferència dels d’Orson Welles els seus són uns personatges turmentats des del principi. Turmentats per un passat que Eastwood no ens acostuma a revelar (en aquest sentit, com en altres, “Gran Torino” és una excepció). Un conflicte de lleialtats entre la “que toca” i una de sobrevinguda. La que toca tant pot ser l’organització (Llicència per a matar) com la familiar (Gran Torino), la sobrevinguda… és la sobrevinguda.

Segons com es miri, podria ser la història d’una deslleialtat. Però Eastwood ens la sol presentar com el conflicte d’uns personatges prou valents –o prou desesperats?- per trencar amb la inèrcia que els du a fer avui el mateix que feien ahir. Una inèrcia que els duria a fer demà el mateix que fan avui –que és el que feien anir- i qui dia passa any empeny… Uns personatges prou valents –o prou desesperats?- per canviar la seva vida –les seves lleialtats- fins les últimes conseqüències. Quan no ho fan (Els ponts de Madison) el fantasma els acompanyarà la resta de la seva vida.

Gran, Grandíssim Torino.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. …em sembla extraordinària: cada pel·lícula posa un accent damunt una idea d’una manera radical. És una mescla de lucidesa i sinceritat…i de sebre fer bon cinema. Salutacions cordials M A Moyà

Respon a Anònim Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.