Eureka!

Franco va guanyar la guerra civil, i per això va arribar al poder. Però si va governar 36 anys, tants com va viure, és perquè no només va guanyar una guerra; és perquè després de guanyar-la va fer una revolució. Va purgar tot l’entramat de l’Estat, tot, que va canviar de mans.

Aquest “tot” va dels mestres de primària als jutges, passant pels funcionaris de les moltes administracions de l’Estat, per professors universitaris, col·legis professionals… Quanta gent va perdre la feina o se li va negar la validesa d’un títol perquè no l’havia expedit “qui tocava”?

També bona part del poder econòmic va canviar de mans, confiscat pels excombatents del cantó franquista. Propietats i feines. Terrenys, negocis, i fàbriques preses amb escamots d’afusellament, com Can Batlló per en Muñoz Ramonet. A tots els nivells: el monopoli dels estancs, les cases de prostitució… Lliures de competència. I les grans fortunes fetes amb les concessions de l’Estat: dels llibres de text escolar a l’obra pública. De l’editorial Santillana a ACS, l’escopeta nacional de Berlanga. Els empresaris del BOE, l’antítesi d’un emprenedor.

Amb la mort de Franco res d’això va canviar. Vam poder votar partits polítics, però ni es van purgar els funcionaris de les vàries administracions ni es va tocar el poder econòmic. Per això, quaranta anys després, ens trobem un Jefe provincial del Movimiento al Tribunal Constitucional, o un policia franquista a l’Audiència Nacional, des d’on envia titellaires i catalanistes a la presó. Per això un falangista va col·locar un dels seus fills com a president del Tribunal Constitucional i l’altre com a coronel de la guàrdia civil, des d’on volen que l’1 d’octubre coordini els mossos. Per això la Guàrdia Urbana de Barcelona encara ara és un cau de franquistes. Per això…

Com totes les dictadures, l’Espanya franquista era essencialment un Estat corrupte. A imatge i semblança del cap d’Estat, un senyor capaç de matar centenars de milers de persones per tal d’arribar al poder. Amb la mort d’en Franco vam poder votar partits, vam poder canviar de polítics, però un Estat és molt més que això. I l’Estat no va canviar, perquè no es va purgar. Per això la democràcia espanyola, el règim del 78, continua essent un règim corrupte. No només a partits polítics. Quina independència/llibertat podem esperar dels sindicats o dels medis de comunicació privats que es financen bàsicament amb subvencions públiques, ja siguin directes o encobertes (suscripcions o publicitat institucional)? Té raó la CUP quan diu que no és que hi hagi corrupció al sistema, sinó que el sistema és corrupte de mena.

La independència de Catalunya és la primera oportunitat que tenim de trencar amb aquest sistema. Per això estan tan nerviosos. No arrufem el nas a la unilateralitat, no és cap problema ans és una condició indispensable per poder canviar l’arrel del sistema. Algú es creu que podríem canviar res d’important si la independència tingués el vist-i-plau dels jutges del Tribunal Constitucional i de l’Audiència Nacional, de Foment del Treball, dels Botín i Florentino Pérez, dels cacics d’Andalusia i Extremadura, i dels centenars de corruptes que hi ha darrere la Gurtel?

Només si la fem sense acord, amb el gruix de l’Estat franquista en contra, podrem pensar que sí, que estarem fent un país diferent. Per això com més mentides diuen, com més ens insulten, menyspreen i amenacen més optimista sóc.

Ara tenim l’oportunitat de fer un país nou, diferent. Però per aprofitar-la ens haurem de mullar, haurem de donar la cara. Jo ho faré.