Aquest cap de setmana se celebrarà la Conferència Nacional, on es votaran dues esmemes meves a la ponència política que ens proposa la direcció d’ERC.
Tinc discrepàncies tant de fons com de forma amb l’esborrany de Ponència política. Aquí teniu els enllaços, i a sota us en faig un resum, de les esmenes que vaig presentar i que van ser aprovades a la sessió territorial de Barcelona el proppassat 11/06/2018.
Esmena al punt 2 de la ponència oficial
Esmena al punt 3 de la ponència oficial
Forma
La ponència que ens presenten és massa llarga i el text és enrevessat. No calen cinquanta-quatre pàgines per dir el que diu; i més si tenim en compte el poc temps que se’ns ha donat per llegir-nos-la, analitzar-la, i preparar-hi esmenes.
Fons
Hi tinc dos tipus de desacords: amb algunes de les coses que s’hi diuen; i amb algunes coses que no s’hi diuen, i que trobo a faltar.
Trobo a faltar un reconeixement al resultats del referèndum de l’1-O, amb el 90,18% dels vots favorables a la independència.
I no estic d’acord amb la idea que fons de la ponència segons la qual la independència arribarà ampliant la base perquè aleshores l’Estat espanyol acceptarà negociar. Espanya guanya o perd, però no negocia: estem parlant d’un país que va declarar la guerra als Estats Units, per Cuba! La partida no no la podem guanyar així sinó jugant altres cartes, com per exemple el deute (superior al 100% del PIB) d’Espanya i posibilitat de desestabilitzar un dels principals estats de la zona euro (19 països amb 340 milions d’habitants).
Per què esmeno el Punt 2?
L’article 80 dels Estatuts d’ERC diu que les Conferències Nacionals són per “actualitzar l’estratègia política aprovada pel darrer Congrés Nacional”. El darrer Congrés Nacional d’ERC va tenir lloc al setembre del 2015, dos mesos abans de les eleccions al Parlament a les que ens vam presentar dins la coalició electoral “Junts pel Sí”, amb el compromís de proclamar la independència, posar en marxa la llei de transitorietat jurídica i convocar eleccions constituents. Tot això en un màxim de 18 mesos. Això va ser ara fa dues legislatures, i ERC ha de donar les explicacions pertinents. Prendre com a punt de partida el 21-D del 2017 -com fa la ponència oficial- és fer trampes, és amargar el contingut de tota una legislatura. La del vot de la nostra vida.
En lloc d’això, la ponència oficial fa una disquisició retòrica que parla de la revolució industrial, la nova menestralia, el patriarcat barceloní, o les armes químiques i biològiques; però en canvi no diu ni una paraula de la legislatura que va del 27 de setembre del 2015 al 27 d’octubre del 2017. És inadmissible que, havent format part del govern d’aquella legislatura, la ponència oficial digui que “Les eines de poder necessàries per donar forma al projecte republicà encara no són a l’abast”, i no ens n’expliqui el perquè. Des del punt de vista intel·lectual, aquesta absència fa que sigui impossible fer una anàlisi de la situació actual. Des del punt de vista ètic, és una manca de respecte als militants d’ERC, a totes les persones que van votar Junts pel Sí, i a totes les persones que tant l’1 d’octubre com els dies previs van arriscar la seva llibertat i la seva integritat física per defensar un dels drets civils i humans més fonamentals: el d’exercir el dret a vot per decidir el nostre futur.
La ponència oficial també conté un apartat amb la “proposta catalana per a Europa” per tal de donar la volta a la Unió Europa com a un mitjó. Després de constatar la nostra incapacitat per canviar Espanya, ara resulta que ens proposem canviar la Unió Europea…
Per tot això, he presentat un text alternatiu a aquest punt 2. El text que proposo se centra en el període que va dels resultats electorals del 27S del 2015, que va donar majoria absoluta a l’independentisme i va dur a un govern de Junts pel Sí, fins l’1 d’octubre del 2017.
Aquí teniu el text que proposo, que té dues pàgines en lloc de les 9 pàgines del text de la ponència oficial.
Per què esmeno el Punt 3?
La ponència oficial parla de l’èxit de la “celebració del referèndum”, però enlloc esmenta el resultat: 90,18% de vots a favor de la independència. Enlloc d’això, quan posa xifra a l’independentisme parla del 50%, i només fa referència a la representació al Parlament. La ponència oficial no dóna cap validesa al referèndum. Jo sí n’hi dono, per això presento aquesta esmena.
Tot i que la ponència oficial titlla (al punt 3.1.a) d’estèril i contraproduent el debat de “la unilateralitat versus bilateralitat” després diu, fins a cinc vegades, que el procés cap a la independència ha de ser “necessàriament” multilateral. En què quedem, és un debat estèril i contraproduent o no?
Trobo ingenu el plantejament que fa segons el qual quan hi hagi més gent partidària de la independència l’Estat espanyol accedirà a negociar. Espanya és un país que va declarar la guerra als Estats Units, per Cuba! Sembla mentida que a hores d’ara encara ignorem amb qui ens juguem les garrofes, i aquesta mena d’ingenuïtats ja ens ha fet prou mal. És la que ens ha dut a malbaratar la victòria del referèndum de l’1 d’octubre.
La ponència oficial fa un llistat de les actuals fortaleses i debilitats del moviment independentista. Amb la majoria hi coincideixo, però n’hi trobo a faltar algunes i hi trobo a faltar que l’anàlisi es completi fent un repàs a les amenaces i les oportunitats que tenim al davant. Una d’elles, i no menor, és el fet que a dia d’avui l’independentisme és més fort al carrer i més dèbil a les institucions del que era ara fa dos anys. Recuperar les institucions també hauria de significar recuperar la credibilitat que els partits independentistes hem perdut.
En política internacional les decisions no es prenen per principis ètics sinó per interessos. I pertànyer a la zona euro és una gran oportunitat per a Catalunya, perquè tenim la possibilitat de desestabilitzar l’economia de 19 estats, de 340 milions d’europeus. N’hem de ser conscients, i saber jugar aquesta carta.
Però, especialment trobo a faltar que se’ns expliqui què va passar entre l’1 i el 10 d’octubre, quan el president de la Generalitat va suspendre la declaració d’independència. El 10 d’octubre no hi havia ningú a la presó, i tant la policia nacional com la guàrdia civil estaven lligades de mans -“¡que nos dejen actuar!”- després que la comunitat internacional s’escandalitzés amb la seva actuació durant el matí de l’1 d’octubre.
Des del punt de vista intel·lectual, que no ens expliquin què va passar fa impossible fer una anàlisi de la situació actual i fer cap proposta de futur. Des del punt de vista ètic, és una manca de respecte als milers de persones que tant l’1 d’octubre com els dies previs van arriscar la seva llibertat i la seva integritat física per defensar un dels drets civils i humans més fonamentals: el d’exercir el dret a vot per decidir el nostre futur. Per això presento aquesta esmena.
Aquí teniu el text que proposo, que té només dues pàgines i mitja; moltes menys de les 11 del text de la ponència oficial.
Altres esmenes
També vaig presentar:
– Aquesta esmena a la totalitat, que la ponència no va acceptar a tràmit.
– Aquesta esmena de modificació del punt 4 de la ponència, on demanava la convocatòria d’un Congrés Nacional extrtaordinari. Aquesta esmena no va ser aprovada per la sessió territorial de Barcelona.