Eureka!

El bloc d'en Quim Bosch

2 de novembre de 2012
2 comentaris

El déu Sol

El déu SolDurant molt de temps, els humans vagàvem pel món sense cap assentament estable. Ens refugiàvem en coves, on ens arriscàvem a trobar-hi un gran felí o una família d’óssos. Ens alimentàvem saquejant prats i boscos, i caçant animals salvatges.

Aleshores tots els animals eren salvatges. El que més s’assemblava a un animal domèstic eren els llops que, de vegades, ens seguien de prop. De tant en tant s’enduien alguna criatura de la que n’havíem descuidat la protecció i la devoraven entre tota la manada –com encara ara fan els dingos a Austràlia. Però fonamentalment, els llops ens seguien per aprofitar les restes que deixàvem després de caçar un gran herbívor. Quan al bosc, al prat, o a on fóssim ja no hi quedava més menjar, ens en anàvem.

La vida era molt dura. I breu: l’esperança de vida rondava els vint-i-cinc anys. Aquest estil de vida ens estimulava intel·lectualment per desenvolupar estris que ens facilitessin la cacera o la recollida de fruites i arrels, però poca cosa més. Que, sense cap estímul extern que ens hi dugués, també desenvolupéssim rituals d’iniciació i funeraris suggereix que l’espiritualitat és consubstancial a l’ésser humà.

La revolució neolítica

Fins que, ara fa uns deu mil anys, al Pròxim Orient va començar la que probablement sigui la revolució més important que mai hagi fet la humanitat. Com acostuma a passar, el relat de com, on, quan i perquè vam passar del Paleolític al Neolític varia d’un historiador a un altre. Però hi ha una dada amb què tots estan d’acord: el punt de partida va ser la fi de l’Era Glacial. El nostre entorn va canviar com un mitjó: el clima es va temperar, les glaceres es van retirar, el cabal dels rius va augmentar, les zones subtropicals es van desertitzar, i els grans herbívors es feien més escassos d’un any per l’altre, perquè migraven a latituds més polars o fins i tot perquè s’extingien… Els humans ens vam adaptar al nou escenari ecològic amb un canvi radical del nostre estil de vida. Perquè quan els aliments van escassejar, vam aprendre a produir-ne: vam inventar la ramaderia i l’agricultura i ens vam tornar sedentaris.

Els uns domesticaren els primers animals, i van començar –naturalment- pels gossos que de mica en mica s’havien anat apartant dels llops; però de seguida van venir les cabres, les ovelles, les vaques, els porcs… Els altres conrearen vegetals intervenint directament en la seva reproducció: netejant els camps de matolls i seleccionant arrels i llavors.

És evident que tant per als uns com per als altres –encara que més per als agricultors- aquesta nova organització social va generar una necessitat: un bon calendari, perquè la capacitat dels humans d’intervenir el cicle de la vida –animal o vegetal- està condiciona per la nostra capacitat per conèixer i predir el cicle de les estacions de l’any. I no cal ser gaire observador per associar les estacions de l’any amb la posició i les hores de Sol.

Així va néixer l’astronomia: com una necessitat socioeconòmica al servei de l’agricultura. Que la prosperitat -o en ocasions simplement la supervivència- de la comunitat depengués de la capacitat de predir el futur a partir de l’observació del cel també explica que astrònoms i sacerdots iniciessin una relació que tant podia ser de complicitat com d’hostilitat. En qualsevol cas, no es podien ignorar.

Astrònoms, astròlegs i sacerdots

A Egipte, on els desbordaments del Nil són extraordinàriament regulars, qualsevol progrés en la precisió del calendari repercutia automàticament en una millor planificació del cicle de l’agricultura, en millors collites, en menys gana i més riquesa. Això explica que els seus astrònoms se centressin en l’estudi del Sol seguint una metodologia molt disciplinada. Ells van ser els primers a mesurar l’any entre 365 i 366 dies, i a establir un cicle quadriennal de tres anys de 365 dies seguits d’un de 366.

A Mesopotàmia, però, els desbordaments del Tigris i l’Èufrates no són tan regulars com els del Nil, de manera que els seus astrònoms van entendre que no n’hi havia prou amb estudiar el Sol per controlar el cicle de la vida, i van buscar altres senyals al cel que els ajudessin a fer-ho. Buscaren astres amb moviments irregulars per tal de tenir un marge per a la interpretació. Els van trobar en la Lluna i en els planetes que –a diferència de les estrelles- es desplacen per la volta celestial de manera irregular. Així va néixer l’astrologia; i astròlegs eren Melcior, Gaspar i Baltasar, així com els savis babilonis que García Márquez esmenta als seus cent anys de solitud. Van identificar set astres errants (el Sol, la Lluna, Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn) i a ells van ajustar el seu calendari: van agrupar els dies en blocs de set en què cada un d’ells estava dedicat a un astre diferent. Tant la setmana com el caràcter màgic del número set, que trobem en tantes cultures, són invents dels astròlegs mesopotamis.

Que el cicle natural que observem al cel tingui tanta influència sobre el de la vida fa gairebé inevitable que les religions paganes tard o d’hora identifiquessin cada astre amb algun déu. I també sembla inevitable que el déu més poderós l’associessin al Sol.

Akhenaton

És curiós que mentre el sentit de l’evolució biològica apunta a la complexitat, el de l’evolució intel·lectual ho fa a la simplicitat. Intuitivament entenem que els organismes pluricel·lulars evolucionaren a partir d’unicel·lulars, i en un balena hi veiem un organisme més sofisticat que en una estrella de mar o en una ameba. Intel·lectualment, però, l’evolució és de la pluralitat a la simplicitat: d’una munió d’idees, conceptes o fórmules disperses -nascudes com a respostes ad hoc- a una sola que pugui explicar totes les altres com casos concrets. Newton, per exemple, va fer la primera gran simplificació de la física amb la llei de la gravitació universal que regeix tant el moviment dels objectes de la Terra com els del cel. Quan va relacionar la caiguda d’una poma amb el moviment de la Lluna i les estrelles va unificar la física de Galileu amb l’astronomia de Copèrnic.

Només era, doncs, qüestió de temps que la constel·lació politeista de les religions paganes evolucionés vers el monoteisme. I també sembla lògic que, en aquest pas, el déu que quedés com a “vertader” fos el més poderós: el Sol. Aquesta revolució teològica la va dur a terme el faraó egipci Akhenaton quan va declarar il·legal qualsevol culte que no fos al déu-Sol: Aton.

No li va ser fàcil, perquè els sacerdots dels “déus destronats”, especialment els consagrats a Amon, tenien molt de poder a la cort de Tebas; i aquesta reforma teològica els condemnava a perdre’l. Això va ser al segle XIV aC, però hi ha coses que són intemporals, de manera que la revolució religiosa d’Akhenaton –com tres mil anys després passaria amb la d’Enric VIII- era també una revolució política. Akhenaton també va impulsar reformes en la propietat de les terres, va ser una de les primeres reformes agràries de la història i -com totes les que han vingut després- el va enfrontar als grans terratinents, que -ves per on- eren gairebé tots sacerdots d’Amon. Per escapar de les conspiracions del poder econòmic al que s’enfrontava, Akhenaton va crear una nova ciutat, Akhetaton, al mig del no-res i va traslladar-hi la cort. Però ni la reforma religiosa ni l’agrària el van sobreviure, perquè el seu fill Tutankhamon va reinstaurar el politeisme, va declarar herètic el culte a Aton, i va retornar el poder als sacerdots d’Amon.

Però com passa amb totes les grans idees, es poden matar però no es pot impedir que es reencarnin; i el monoteisme va calar entre els jueus d’Egipte.

De Constantí a Teodosi

Aquestes són les arrels del judaisme i de la seva posterior escissió: el cristianisme, que durant tres segles es va mantenir com una religió “anti-sistema”. Els cristians foren perseguits per Roma fins que l’emperador Constantí en decretà la llibertat de culte que, de fet, va ser el primer pas per fer-ne “la religió del sistema”. La història parla del somni que va tenir l’emperador la nit abans d’una batalla decisiva, en què una creu crisitiana apareixia a l’interior d’un Sol, la representació del déu pagà Mitra. Com sempre, ens ho podem creure o no, però si més no és significatiu que el primer pas del relat oficial per legalitzar el cristianisme sigui vincular-lo al déu-Sol.

Constantí va guanyar la batalla i l’any següent, 313, va reconèixer la llibertat de culte amb l’edicte de Milà. L’any 363, al sínode de Laodice, els cristians van modificar el seu dia de culte, que va passar del dia que assenyala la Bíblia (dissabte) al dia dedicat al déu-Sol (diumenge). Amb el pas del temps, més que un acte d’integració a la tradició pagana aquest canvi sembla el primer pas per fagocitar-la, perquè poc després, l’any 380, l’emperador Teodosi va suprimir la llibertat de culte i va declarar el cristianisme religió oficial de l’imperi. Qualsevol altre culte passà a ser considerat herètic, i els seus seguidors bojos.

Del Sol al Senyor

Ja sabem que l’origen de la setmana es remunta a Babilònia. Els seus astròlegs van consagrar un dia a cada astre errant i, tret del diumenge, en el nom de tots els dies encara ara hi podem identificar l’arrel etimològica: Lluna (dilluns), Mart (dimarts), Mercuri (dimecres), Júpiter (dijous), Venus (divendres), i Saturn (dissabte). La pregunta és inevitable: com és que la paraula “diumenge” s’assembla tan poc a “Sol”?

El motiu és que, després d’adoptar el diumenge com a dia de culte, els cristians romans van modificar-ne el nom, que va passar d’estar dedicat al Sol (dies solis) a fer-ho al Senyor (dies Dominicus). Això explica que als idiomes llatins l’etimologia de la paraula diumenge remeti al Senyor (domenica, diumenge, domingo, dimanche…) mentre que les llengües no llatines mantenen l’arrel solar (Sunday, Sonntag, Zondag, Söndag…).


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Hi ha cristians (adventistes del 7è dia, baptistes del 7è dia, valdenses…) que no hem “canviat” el dia consagrat (el dissabte) pel diumenge. El canvi, com molt bé explica, va ser un acte d’apostasia, i no es pot argumentar amb la Bíblia a la mà. Amb aquest fet, l’Església apostata va guanyar poder i, de passada, va separar-se un xic més del judaísme (el “dolent” de les pel·lícules a l’imperi Romà).

    Per a més informació: http://fr.wikipedia.org/wiki/Sabbat_chr%C3%A9tien

    Atentament

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.