Eureka!

Fem el següent exercici: comparem la població de cada territori (comunitats autònomes, Ceuta i Melilla) amb la quota de representants que té atribuïda al Congrés i al Senat. Per a cada territori tenim 3 percentatges en relació al conjunt d’Espanya: el de població (respecte els més de 46 milions d’habitants), el de diputats (respecte els 350 del Congrés) i el de senadors (respecte els 266 de la càmera alta).

Amb aquests 3 percentatges, per a cada territori podem calcular un indicador “d’intensitat de poder” al Congrés (o al Senat) que sortirà de dividir el seu percentatge de diputats (o senadors) entre el percentatge de la seva població. Quan el valor sigui més gran que 1 (numerador més gran que denominador) indicarà que té més representats dels que li correspondrien per població. I quan el valor sigui més petit que 1 (numerador més petit que denominador) el territori estarà infrarepresentat en aquella càmera.

El resultat -en ordre descendent d’intensitat de poder al Congrés- el tenim a la taula següent:

S’entén que cap indicador de poder sigui exactament 1, perquè és pràcticament impossible que el percentatge de diputats (o senadors) sigui exactament igual al percentatge de població d’un territori. Seria absurd buscar tres peus al gat a valors com 1,01 o 0,99. Però també és evident que hi ha alguns valors que criden força l’atenció. On posem la frontera? És difícil de dir, però és innegable que “en algun punt” hi és.

Podem considerar –per exemple- que un 10% podria ser un marge raonable i que, per tant, qualsevol valor entre 0,90 i 1,10 fos “tècnicament” igual a 1. Només valors més grans de 1,10 els hauríem de llegir com a sobrerepresentació i els inferiors a 0,90 com a infrarepresentació. Aquest supòsit ens condueix als següents mapes d’Espanya (en color verd els territoris sobrerepresentats, en color vermell els infrarerpesentats):

D’entrada, sorprèn que els dos mapes s’assemblin tant, perquè cada una de les càmeres té encomanada una representació diferent (les persones al Congrés, els territoris al Senat). La similitud s’explica pel fet que en totes dues càmeres les quotes de representativitat estan lligades a la divisió administrativa d’Espanya en províncies. Això distorsiona la representativitat real de les càmeres i dóna lloc a que Castella i Lleó tingui més del triple de senadors que Madrid –i pràcticament els mateixos diputats- tot i que no té ni la meitat de la seva població. O que, tot i tenir més població, Múrcia tingui menys diputats i senadors que Aragó.

Una altra taula interessant l’obtenim quan agreguem els territoris en les nacions d’Espanya:

Més enllà de la lectura sobrerepresentació/infrarepresentació, que penalitza exclusivament els Països Catalans -i amb contundència- és curiós que, tot i tenir un percentatge de població inferior al 60%, la quota de l’Espanya castellana -tant al Congrés com al Senat- és superior al 60%. És curiós perquè 60% és justament el percentatge de vots necessaris al Congrés i al Senat per dur a terme reformes ordinàries de la Constitució.

Fonts: Ministeri de l’Interior, Senat i INE (dades de població a 01/01/2016).