Eureka!

La història d’un home a qui van donar per mort fa molt de temps, que és capaç de tornar a la seva terra sense que ningú el reconegui, que emparat en l’anonimat descobreix com va reaccionar tothom a la notícia de la seva mort, i que amb el seu retorn pot fer justícia premiant els justos i castigant els vils no se la va inventar Alexandre Dumas. Això sí: ell la va millorar.

La història d’Edmond Dantés és bàsicament la d’Ulisses, tal i com Homer ens la va relatar a l’Odissea fa més de dos mil cinc-cents anys. Com Dantés, també Ulisses desapareix i és donat per mort; i com havia fet Ulisses, tampoc Dantés vol que ningú el reconegui quan torni a casa -l’un com a pidolaire, l’altre com a milionari. Tant l’un com l’altre recompensaran els qui han ajudat la seva família durant la seva absència, i tant l’un com l’altre castigaran els aprofitats. Final feliç. O no?

Sovint, l’Odissea s’associa únicament a la peripècia del retorn a la pàtria, però l‘acció que té lloc a Ítaca un cop Ulisses ja hi ha tornat és potser el més sucós de tot el llibre, i el cant de la matança dels pretendents és un dels moments més èpics de la literatura. Amb una escena gairebé cinematogràfica: la d’Ulisses executant, un a un, amb el seu arc els qui han aprofitat la seva absència per arruinar el seu país, saquejar la seva casa, i ara estan a punt de prendre-li la dona.

La dona. Aquesta és la gran troballa d’Alexandre Dumas. A la mitologia grega Ulisses pot tornar a casa, perquè l’esperen tant la seva fidel esposa com el seu fill. Però Dumas era un home de món, i el seu instint li va fer veure que la història tindria molt més suc si, en lloc d’una esposa fidel, després de tantes penúries el protagonista es trobava amb la seva antiga promesa casada amb un dels seus enemics. Mercédès no és Penèlop. Per reblar el gir, la següent generació ja no l’encarna el fill del protagonista, sinó el fill que la seva promesa ha tingut amb el seu enemic. Albert no és Telèmac.

Ulisses explica al seu fill qui és, i li demana que l’ajudi a venjar-se. El comte de Montecristo amaga la seva identitat a Albert, que esdevindrà una de les seves víctimes. Això dóna peu a una de les escenes més dramàtiques de l’obra quan, hores abans que el comte i l’inexpert fill de Mercédès es batin en duel, aquesta -l’única persona que l’ha reconegut- implora clemència al comte apel·lant a l’Edmond Dantés que un dia es va estimar.

Per això, a diferència d’Ulisses, un cop ha repartit recompenses i càstigs, el comte de Montsecristo se n’anirà per sempre de la terra dels seus pares, de la terra on ell va néixer, on va créixer i on va ser feliç en la seva joventut. Després del viatge, Ulisses reprèn la seva vida on i amb qui la va deixar anys enrere. El comte de Montecristo, no. Marsella no és Ítaca.