Va pensar en tots aquells infra-rojos que havia vist abans d’entrar a l’atmosfera. Li havia semblat que eren molts els que s’escapaven de la Terra. Però els que portaven temps per aquí deien que cada vegada n’hi ha més que no se’n poden escapar i, com que es queden a la Terra, l’escalfen. De la mateixa manera que les tempestes magnètiques absorbeixen les ones ràdio, també hi ha unes mol·lècules que absorbeix els infra-rojos. Són els gasos d’efecte hivernacle, i se’ls diu així perquè com que no deixen que els infra-rojos surtin de la Terra fan que tota la seva escalfor es quedi a la Terra. Com que cada vegada hi ha més gasos d’aquest tipus (com el diòxid de carboni), el nostre planeta s’escalfa cada cop més.
– És curiós com funciona tot això. Nosaltres, els ultra-violats, bronzegem però els infra-rojos no. La única diferència entre nosaltres i ells és que nosaltres tenim més energia… Però si ajuntessim uns quants infra-rojos entre tots ells tindrien tanta energia com un de nosaltres… i malgrat tot, no serien capaços de fer el que un sol de nosaltres fa: bronzejar! Per què?
És molt desconcertant. A veure, un fotó només és energia. Per tant, quan diem que els rajos ultra-violats bronzegen estem dient que necessitem energia per posar-nos morens. Aleshores, per què ens fa servei l’energia d’un ultra-violat i no ens el fa la d’un grapat d’infra-rojos?
La resposta és un xic complicada. A la nostra pell hi ha un pigment que es diu melanina i que, quan s’estimula, fa que ens posem morens. Aquest pigment necessita l’energia d’un fotó ultra-violat per estimular-se, per això la llum ultra-violada ens bronzeja. Si aquest pigment podés “amagatzemar” energia, cada vegada que li arribés un fotó infra-roig podria quedar-se amb la seva energia, guardar-la, i pensar: “ja em falta menys!”. Aniria amagatzemant la miqueta d’energia de cada fotó infra-roig que li arribés i quan hagués acumulat l’energia suficient s’estimularia i ens posariem morens només amb llum infra-roja…. Però les coses no funcionen així. Aquest pigment no pot amagatzemar energia, i per tant quan li arriba un fotó infra-roig l’ignora perquè no pot “guardar-se” la seva energia per més endavant. Per això per molts infra-rojos que ens arribin, si no hi ha ultra-violats no ens bronzejarem mai.
Tot plegat és bastant complicat, i de fet els científics van trigar bastant a descobrir com funcionava tot això. Fins que un bon dia ho va fer aquell físic del que ja n’hem parlat abans, Einstein, i per aquest descobriment li van donar el premi més més important que pot guanyar un científic: el Nobel. Bé, de fet, ni Einstein ni cap dels científics d’aleshores es van preocupar de per què la llum ultra-violada ens bronzeja i la infra-roja no. El que els tenia intrigats era per què la llum ultra-violada provoca un corrent elèctric en alguns metalls i en canvi la infra-roja no. Però això és perquè en aquella època no estava de moda prendre el Sol i, a més, la majoria dels científics eren de paisos on no fa gaire Sol. Per això, enlloc de pensar per què uns fotons bronzegen i els altres no, van pensar en per què uns creen un corrent elèctric i els altres no. Però tots dos problemes s’expliquen pel mateix motiu.
Bé, potser se t’ha despertat una mica de curiositat per aquest home que va descobrir tantes coses sobre els fotons. Si tot va bé, aviat en direm més coses…
(continuarà)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!