Eureka!

El proper dissabte, 30 de novembre, els militants d’ERC triarem una nova executiva i 30 consellers nacionals. Jo sóc un dels candidats al Consell Nacional i dijous vaig començar un enfilall de tuits on em presento i explico les meves idees. Cada dia hi tocaré un tema, és la meva manera de fer campanya. Tot seguit us recopilo el que he escrit fins ara i cada dia ho aniré actualitzant

Dijous, 21 de novembre

Començo per presentar-me. Aquí teniu l’enllaç al meu cv publicat al web que ERC dedica als candidats. I vull començar parlant-vos de l’efecte que m’ha fet haver viscut i treballat 5 anys a l’estranger.

Va ser a Irlanda, entre els anys 1990 i 1995. Per situar-nos: vaig arribar-hi quan la Unió Europea encara no existia (Maastricht va ser al 1992) i quan l’IRA i tots els altres terrorismes (n’hi havia molts…) estaven molt actius. Vaig anar-hi amb una beca per fer-hi la tesi doctoral i quan en vaig tornar no entenia res de Catalunya ni d’Espanya. Vaig pensar que en 5 anys havien canviat molt, però després vaig entendre que era jo qui havia canviat.

Què destacaria “d’ells”? Que són molt pràctics. Molt més que nosaltres, que ens emboliquem en disquisicions abstractes buides (enfortir, fomentar, etc…) en lloc de prendre mesures concretes. I això és especialment cert per a Catalunya, el país de “aquest mal no vol soroll”. Som un país de sobreentesos. Aquella paròdia de la Trinca del “tu ja m’entens…” és el nostre dia a dia. Els debats, els acords són deliberadament vagues perquè cadascú els interpreti com li convé i així no ens discutim, així evitem tensions. I no, a la política (com a la vida) sense tensions no es canvia res. El consens, la manca de tensió, és l’eina més efectiva de l’status quo perquè no canviï res. I jo vull que moltes coses canviïn.

Aquest no voler tensions ens du, també, a tancar els ulls i fer veure que no ens adonem del que no ens convé o ens fa mal. Fem veure que som un sol poble, fem veure que no ens en adonem que els catalans som ciutadans de segona, que som una colònia. Quan obrirem els ulls? Què ens cal?

A Irlanda van obrir els ulls arran del dilluns de Pasqua de 1916. Fins aleshores els moviments nacionalistes eren bàsicament pacífics. Fins que el dilluns de Pasqua de 1916 uns pocs irlandesos (cent? dos-cents?) amb escopetes van proclamar la independència. La resposta de la metròpoli va ser contundent. L’exèrcit va intervenir fins i tot amb artilleria i després va començar el reguitzell de judicis, amb penes de presó i de mort, per a tothom qui hi estava implicat. Primer es va pensar que aquells cent-i-pocs voluntaris havien estat uns ingenus però 6 anys després Irlanda ja era un estat semi-independent. I no ho van aconseguir a través de cap referèndum, perquè a Pasqua del 1916 els irlandesos van entendre que el que volien tenia un preu.

L’1 d’octubre del 2017 el missatge de l’estat espanyol va ser clar: “això no es resol votant, es resolt a hòsties”. I em desespera que 7 anys després continuem sense -aparentment- donar-nos per al·ludits. Quan parlo de ser pràctics em refereixo a això: a assumir la realitat. M’agradaria que parléssim clar d’una vegada, que ens tractéssim tots plegats com adults els uns als altres, i deixéssim enrere aquesta pràctica del “aquest mal no vol soroll” que no és res més que amagar el cap sota l’ala.