Eureka!

El bloc d'en Quim Bosch

29 de novembre de 2011
0 comentaris

Demano a ERC…

ERC…que estigui a l’alçada de la noblesa dels seus ideals.

Els catalans ens trobem, col·lectivament, davant d’una situació d’extrema gravetat. La crisi -econòmica, financera i política- és de tal magnitud que es pot endur per davant països com Irlanda, Grècia o Itàlia. Tots ells països que es poden defensar amb els recursos que suposa disposar d’una estructura d’Estat. No és cas el de Catalunya.

En el nostre cas tenim una estructura d’Estat que en el millor dels casos actua d’esquena als nostres interessos. No només la llengua i la història ens distingeix de l’Espanya castellana, també ho fa el nostre teixit social i l’econòmic. Els interessos del model impulsat per tots els governs espanyols, basat en una economia especulativa complementada amb subsidis, xoquen frontalment amb l’economia productiva de Catalunya, un país que sí va fer una revolució industrial i on el latifundisme no ha estat mai un problema perquè mai n’hi ha hagut. No és veritat que tot el que és bo per a Espanya també sigui bo per a Catalunya. No ho és perquè a més de realitats culturals, també som realitats socials i econòmiques diferents. Amb problemes diferents. Amb necessitats diferents. Amb interessos diferents.

Això -un Estat aliè als nostres interessos- ja seria prou greu. La realitat, però, és molt pitjor: una continua agressió a la identitat i a l’economia catalana. Cap país del món pot suportar un dèficit fiscal com el que patim els catalans. Les últimes dades disponibles, facilitades pel conseller Mas-Colell, parlen de 17.400 milions d’euros l’any 2009. El 8,4% del PIB. Més de 2.300 euros per habitant. I així, any rere any.

El Govern espanyol va qüestionar aquesta xifra, com fa sempre que des de Catalunya se’n donen. Però fins i tot les xifres de les balances fiscals que el Govern espanyol dóna per bones són prou eloqüents. Només les ha fet públiques en una ocasió, les corresponents a l’any 2005, en les que reconeixia un dèficit fiscal entre 11.600 i 15.900 milions d’euros. Aquell mateix any, i també segons fonts del govern espanyol, l’aportació econòmica de la Unió Europea a l’Estat espanyol va ser de 5.600 milions d’euros. En resum: els set milions de catalans vam aportar a Espanya més del doble del que hi van aportar els més de 400 milions d’europeus… Aquesta és la ferida per la que Catalunya fa dècades que es dessagna.

Res fa pensar que el nou govern espanyol tingui cap predisposició a tallar aquesta hemorràgia i impedir que Catalunya mori dessagnada. Possiblement la crisi sigui l’excusa que posin per no fer-ho, que s’acullin al “qui dia passa any empeny” i ens diguin que ara és mal moment, que necessiten aquests diners. Però nosaltres també els necessitem, perquè nosaltres també estem en crisi. I els diners són nostres.

Ara fa quatre anys vaig obrir aquest bloc. En aquest temps he expressat obertament tant les meves certeses com els meus dubtes, perquè les unes són tan importants com els altres. Però fins ara m’he abstingut de barrejar certeses i dubtes amb el que considero accessori, circumstancial: la meva militància a un determinat partit polític. Però avui ho faré, perquè, com he dit al principi, crec que ens trobem davant d’una situació d’extrema gravetat.

Sóc militant d’ERC, de la que n’he estat membre del Consell Nacional i durant l’anterior legislatura vaig formar part del que se’n sol dir el “sottogoverno”. Durant catorze mesos vaig ser director executiu, amb rang de director general, de l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca, fins que vaig presentar la meva dimissió al conseller. Mai he fet servir aquest bloc com un instrument de partit o de sottogoverno. Conseqüentment, tampoc el vaig voler fer servir per airejar els motius de la meva dimissió. Però sí que l’he vist com un instrument al servei del país, i aquest és el sentit d’aquest post.

Ara fa un any els catalans vam votar per renovar la composició del Parlament i triar un nou govern. Un govern obligat a arribar a acords amb altres forces polítiques perquè CiU no disposa de majoria absoluta. Suposo que tant el PSC com ERC i ICV estaran temptats de dificultar-li aquests acords i deixar-li el PP com única alternativa per tal d’autojustificar l’estratègia de pactes que al seu dia van dur als tripartits. Lamento dir que a vegades he tingut la sensació que tots tres queien en aquesta temptació, i que posaven l’estratègia del partit per davant de l’interès del país. Amb la recent renovació de la seva direcció, espero que ERC iniciï una etapa que em desperti unes altres sensacions.

D’un govern s’espera que sigui de tothom, no només dels qui el van votar. Perquè ho sigui cal que estigui disposat a governar pensant tant en els qui ho van fer com en els qui no. Però també cal que tothom el reconegui com el seu govern, amb independència de si el van votar o no, i que en els moments difícils –com ho és ara- procurin ajudar-lo en lloc de posar-li traves. Precisament perquè és el govern de tots.

Probablement els últims mesos s’hagi acabat molt més que un cicle polític, s’hagi acabat una època. El nostre govern té per davant una tasca molt dura: fer front a la crisi. Però perquè se’n surti (perquè ens en sortim tots) cal tallar l’hemorràgia que any rere any s’enduu prop del 8,5% del nostre PIB. Tots som conscients que amb l’escenari que tenim al davant el nostre Govern ho té difícil, molt difícil. L’única possibilitat de que se’n surti (de que ens en sortim tots) passa per que tots l’ajudem. Ajudar-lo vol dir, per exemple, posar-li les coses fàcils en lloc de difícils, fer-li costat en lloc d’arraconar-lo, enfortir-lo en lloc d’afeblir-lo. En resum: posar el país per davant del partit.

A això em referia quan demanava a ERC que estigui a l’alçada de la noblesa dels seus ideals.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.