Eureka!

L’anglès és actualment l’idioma franc de la ciència, la llengua amb què s’ha de publicar qualsevol estudi mínimament rellevant. Als profans, però, res d’això ens arriba a través de les revistes especialitzades sinó a través d’activitats de divulgació. El format pot ser força variat (articles, conferències, llibres, entrevistes, etc…) però perquè ho entenguem amb facilitat és imprescindible que l’idioma no sigui l’anglès sinó el nostre.

No sempre ha estat així. Vàries llengües han estat “la” llengua de cultura al llarg de la història. En particular, el llatí va assumir durant segles aquest paper amb tanta força que fins i tot als clàssics grecs no se’ls llegia en versió original sinó en la seva traducció llatina. Això va canviar amb la caiguda de Constantinoble l’any 1453, perquè amb l’èxode dels intel·lectuals que fugien dels turcs van arribar fins a Itàlia les versions originals i els traductors necessaris. Tot plegat va coincidir amb la invenció de la impremta, i ambdues novetats van propiciar una eclosió de coneixements que van dur al Renaixement. Fins aleshores, l’exclusivitat del llatí i la lentitud inherent a la manualitat de la còpia de qualsevol llibre havien fet de tap per a la circulació del coneixement; fins i tot entre les elits intel·lectuals. En aquestes condicions és absurd plantejar-se cap mena de divulgació adreçada al públic profà.

Un dels primers científics a abandonar el llatí i atorgar a la seva llengua el rang de llengua de cultura va ser Galileu. No va ser fàcil perquè molts dels seus enemics van aprofitar aquest gest per desprestigiar-lo i burlar-se’n: que poc important havien de ser els seus estudis si ni ell mateix els considerava dignes de ser exposats en llatí… Galileu, ja ho sabeu, va ser un dels personatges més incòmodes per a les autoritats d’aquella època, de manera que d’enemics no n’hi van faltar: era l’ase de tots els cops. I potser aquest sigui un dels motius que el van impulsar a escriure en italià enlloc de en llatí: buscava el beneplàcit de la burgesia, el nou poder en ascens, perquè sabia que els seus descobriments l’enfrontarien amb el poder secular.

La tria de l’idioma, doncs, ni va ser casual ni va resultar asèptica, i va anar acompanyada d’una redacció simple amb explicacions planeres, perquè no escrivia pensant en els grans astrònoms i matemàtics sinó en els petits burgesos. Els seus “Diàlegs sobre els dos màxims sistemes del món: ptolemaic i copernicà” van ser prohibits poc després d’haver estat publicats, però amb aquelles poques setmanes en va tenir prou perquè tothom en parlés i alguns exemplars s’escampessin més enllà de la península itàlica, on es van reeditar en altres llengües. Mentre la Inquisició el jutjava, les seves obres recorrien els països protestants com un reguerol de pólvora. I quan el va condemnar, tota Europa ja l’aclamava com el científic més gran de tots els temps.

No. La tria de l’idioma ni va ser casual ni va resultar asèptica. Fa dies que tenia pensat aquest post per publicar-lo avui, 15 de febrer, perquè tal dia com avui de l’any 1564 Galileu Galilei va néixer a Pisa. Per molts anys, mestre!

Malauradament, però, aquest post té un regust d’actualitat força amarg. Mentre escrivia aquest sentit homenatge a l’home que es va escoltar de tot quan va gosar fer servir el seu idioma per parlar de ciència, he pensat en el menyspreu que aquests dies hem sentit en boca d’alguns polítics, directors de cambres de comerç i periodistes contra els qui considerem que en català es poden discutir proposicions de llei, fer negocis, o parlar de futbol.

PS Gràcies, Raül!