Eureka!

A vegades som incapaços de gestionar el nostre passat i només podem tirar endavant si l’ignorem, si l’esborrem de la nostra història personal. Aquesta imatge, la de que per tirar endavant a vegades és imprescindible ignorar què deixem, nosaltres mateixos o algú molt proper, és present en diverses mitologies. En veurem tres: l’hebrea, la grega, i la germànica.

A la mitologia hebrea tenim les figures de Lot i la seva família, els únics a qui Déu dóna l’oportunitat de salvar-se de la destrucció de Sodoma i Gomorra, les ciutats que encarnen tots els mals. Déu, però, els imposa una condició: els prohibeix que, un cop fugin de Sodoma, mirin enrere per veure què hi fa. El desenllaç és força conegut: la curiositat fa que la seva muller, Èdit, no pugui evitar la temptació de mirar enrere i Déu la castiga convertint-la en una estàtua de sal. La història no només ens parla d’aquesta necessitat de no mirar què deixem enrere per tal de poder tirar endavant, també ens diu que tot té preu, i ens parla de la tendència tan humana d’intentar anar per la vida com si tot fos de franc.

A la mitologia grega hi trobem les figures d’Orfeu i la seva muller, Eurídice, amb una història molt similar encara que amb matisos. Ella mor i, per intentar recuperar-la, ell baixa fins l’inframón. Les habilitats d’Orfeu amb la música li permeten seduir els sobirans de l’inframón que li donen una oportunitat perquè s’endugui Eurídice de retorn al món dels vius però li imposen una condició: no podrà mirar enrere fins que tots dos hagin sortit de l’Hades. Orfeu troba Eurídice i, com Beatrice farà anb Dant, li demana que el segueixi. Quan ja són gairebé fora de l’inframón, però, Orfeu no pot amb els dubtes i es gira per comprovar que Eurídice el segueix. En aquest moment Orfeu veu amb crueltat com la seva esposa, que era just darrere seu, és engolida de nou per l’inframón. A diferència del relat bíblic, aquí no és la dona sinó l’home qui és incapaç de seguir amb les normes, i la font de la tragèdia ja no és la curiositat sinó la inseguretat.

A la mitologia germànica, posterior a les dues anteriors, tenim la figura del cavaller del cigne, que apareix cavalcant un cigne per salvar Elsa von Brabant d’unes conspiracions de palau per condemnar-la injustament a mort. Comprensiblement, és l’inici d’una història d’amor entre tots dos en la que el cavaller del cigne imposa una sola condició: ell haurà de mantenir en secret tant el seu nom com el seu passat. Com en el cas d’Èdit, la curiositat, en aquest cas alimentada per la malícia d’unes falses amistats, corquen Elsa fins que es nega a acceptar aquestes condicions. Què m’amagues? Per què no confies en mi? Quan el cavaller del cigne entén que Elsa no respectarà els seus secrets li revel·la tant el seu nom, Lohengrin, com els seu passat. Després d’això apareix de nou el cigne que un dia el va dur fins aquí però aquest cop per endur-se’l per sempre. En aquest cas no és la curiositat ni la inseguretat sinó una barreja de manca de confiança i de respecte vers els altres el que desencadena la tragèdia.