Eureka!

Tots sabem com es fan els imperis. També sabem que el més extens que hi ha hagut mai ha estat el britànic, i que el seu moment més àlgid el va tenir al segle XIX. És al segle XIX, doncs, on trobarem alguns dels seus comportaments més imperialistes i de menyspreu vers les seves colònies. Com el veto a que els catòlics fossin membres del Parlament de Westminster, la famosa cambra dels comuns.

Jurídicament, aquesta prohibició s’articulava amb el Jurament de Supremacia al que s’havien de sotmetre els parlamentaris abans de prendre possessió del seu escó, i amb el qual reconeixien el rei (o la reina) com a cap suprem de l’Església. Un procediment fet amb la intenció explícita d’excloure els catòlics, que no el podien satisfer sense renunciar a la seva fe.

Els orígens d’aquest jurament els trobem en les guerres religioses del segle XVI, quan es va pensar únicament com requisit per al clergat. És el jurament que Thomas More es va negar a fer, i pel qual el van decapitar. Perquè la negativa a sotmetre-s’hi comportava el delicte d’alta traïció.

El poder que aquest jurament atorgava als anglicans sobre els catòlics, però, va fer que posteriorment s’imposés com a requisit a molts altres àmbits. I tot i que a principis del segle XIX ja s’havien derogat moltes de les restriccions imposades als catòlics, el Jurament de Supremacia continuava vetant-los l’accés a alguns del que ara en diríem “ascensors socials”, com la universitat o la cambra dels comuns. La llei prohibia els catòlics esdevenir parlamentaris, però enlloc deia que no es poguessin presentar a les eleccions…

Daniel O’Connell va saber explotar aquesta paradoxa. O’Connell va ser un dels primers advocats catòlics que hi va haver a Irlanda, un cop es va permetre als catòlics exercir aquesta professió. Es va presentar a les eleccions que es van celebrar al comtat de Clare el 5 de juliol de 1828, les va guanyar, i va fer cap a Londres amb el compromís de negar-se a fer el Jurament de Supremacia. Era el que ara alguns en dirien “un desafío”…

Que a un país que presumia de democràcia la llei impedís prendre possessió del seu càrrec a un candidat que havia estat elegit democràticament era insuportable fins i tot per un imperi amb un primer ministre militar (el duc de Wellington, heroi de les guerres napoleòniques). Les negociacions van començar immediatament, i tot el procés va durar escassament un any. L’abril de 1829, només nou mesos després d’aquelles eleccions, es va aprovar la Llei d’Emancipació que eliminava aquesta i altres restriccions als catòlics.

La llei, però, no tenia efectes retroactius, de manera que l’escó continuava vacant i es van convocar noves eleccions. El 30 de juliol de 1829 Daniel O’Connell va tornar a ser elegit, però aquest cop va poder prendre possessió del seu escó perquè, com diria un dels nostres parlamentaris, el Jurament de Supremacia ja era a la paperera de la història, a la paperera de la ignomínia i de la vergonya.

I tot en 1 any i 25 dies: del 5 de juliol de 1828 al 30 de juliol de 1829.

Pont d’O’Connell (Dublín).