Eureka!

Enguany es commemora el 250è aniversari del naixement de Beethoven, un músic en qui, encara que soni estrany, hi veig paral·lelismes amb Galileo Galilei.

Revolucionaris

A la història de la música hi ha un abans i un després de Beethoven, perquè ell solet es va inventar el romanticisme. És contemporani als grans compositors neoclàssics però la seva música no hi té res a veure, sembla d’un altre temps. No parlo de qualitat, parlo d’estil. Ens podem imaginar l’impacte que les primeres notes de la seva 5a simfonia van causar a les audiències dels Bocherini, Haydn, Rossini, i fins i tot de Mozart? Els deuria semblar una música que els arribava del futur…

Com Galileu, que amb els seus experiments i els seus raonaments és el pare de la revolució científica del segle XVII que va fer miques els dos mil anys de la física d’Aristòtil i la cosmologia de Ptolomeu.

Reconeguts però…

Tots dos van ser reconeguts en vida com a genis, però a cap dels dos això li va servir per facilitar-los la vida perquè a l’establishment mai li han agradat les revolucions.

Nous públics

Per això tots dos es van buscar un nou públic: els burgesos. Per aconseguir-ho Galileu va començar a escriure de ciència en italià –en lloc de fer-ho en llatí, que era l’idioma de les coses importants- i amb un estil planer. Va escriure els seus descobriments en llibres que buscaven el públic del carrer, en lloc dels claustres universitaris, pensant que la fama el protegiria de la Inquisició.

També Beethoven es va separar de la cort i del clero que patrocinaven la música. Beethoven va ser el primer compositor que no va escriure per encàrrec d’un mecenes, sinó que va composar les peces que li venia de gust. Un cop llestes, organitzava concerts i en cobrava l’entrada. També cobrava drets d’autor dels editors que volien imprimir les seves obres. Això el va fer lliure dels cercles de poder.

Treballadors incansables

Tots dos eren perfeccionistes i per això les seves obres naixen amb parts llargs. Galileu va fer molts telescopis, perquè sempre pensava que en podia fer un encara millor que l’últim (i ho aconseguia). I el seu darrer llibre -les discussions sobre dues noves ciències- el va escriure ja septuagenari, mentre complia la condemna de la Inquisició, reflexionant sobre els seus experiments de joventut.

També Beethoven era de parts llargs. Va trigar quatre anys a escriure la seva 5a simfonia, i alguna melodia de la 9a la trobem en apunts que havia fet vàries dècades abans.

Discapacitats

És molt maco que als actes que l’Auditori organitza per celebrar el 250è aniversari del naixement de Beethoven (d’on n’he tret la imatge d’aquest post) hagi pensat en les persones amb alguna discapacitat. Com la sordesa que ell mateix va patir, o la ceguesa dels últims anys de Galileu.

PS

I no me’n puc estar, si Beethoven és el Galileu de la música, n’és Mozart el Newton?