Tot té un preu

I tots ho sabem, encara que a vegades fem veure que no en som conscients. Diguem-ho ben clar: la independència no ens sortirà de franc. De la mateixa manera que la no independència també té un preu. Res ens surt, ni ens sortirà, de franc.

Durant força temps dir que la independència té un preu ha estat poc menys que un tabú. “De la llei a la llei” va ser una manera de fer entendre que no calia patir, no hi hauria daltabaixos. Però després de l’1 d’octubre aquesta il·lusió ja no s’aguanta per enlloc. Per a l’estat espanyol –i per a la immensa majoria dels espanyols- la unitat d’Espanya està per sobre de drets civils i de drets humans fonamentals. No són només els més de mil ferits d’aquell primer diumenge d’octubre –quants n’hi hauria hagut si qui fos no hagués fet aquella trucada al migdia per aturar les càrregues? Hi hauria hagut morts? Són també els presos, els exiliats, els arrestos domiciliaris per tenir un xiulet de color groc, la noia a qui la policia fa anar en sostenidors perquè duia una samarreta que parlava de presos polítics… i és, sobretot, el vistiplau de la societat espanyola, ja sigui amb un abrandat entusiasme o amb un silenci còmplice. De l’ABC a El País, d’Arévalo a Joaquín Sabina. Com deia Franco: españoles todos.

La llibertat té un preu. Però ser mesell tampoc surt de franc, ni a les persones ni als pobles. El preu de no poder escriure, cantar, o vestir segons què. El preu d’empassar-se tantes humiliacions com arribin, i cada cop n’arribaran més. Però també de menys prosaics: el dèficit fiscal és un preu que paguem per ser espanyols. El 8% del PIB, uns 2.000 euros cada any per cada persona que viu a Catalunya; tant si ho fa a Cardedeu com a l’Hospitalet, tant si ha nascut a Gelida com a Islamabad, tant si té 80 anys com 6 mesos… A quants llits d’hospital, a quants llocs de treball, a quants peatges, a quants nous trens, a quantes escoles-bressol, a quantes ajudes a la dependència, a quin increment en les pensions de jubilació equivalen 16.000 milions d’euros anuals? El preu de ser espanyols.

I a vegades no és només una qüestió de qualitat de vida, és qüestió de vida o mort. Amb l’assistència hospitalària, amb la qualitat de les carreteres. Amb els atemptats del 17 d’agost… El preu de ser espanyols.

(Article publicat al diari digital La República, 05/09/2018)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *