Mentides

Tenia mala consciència. No era, ni molt menys, el primer cop que ho feia, però sempre se sentia malament. No pas per la seva dona, perquè la relació ja feia temps que només s’aguantava per la inèrcia de l’anar fent, i a aquestes alçades ja no quedava res que es pogués trencar per jeure en el llit d’una altra casa. Tot plegat, anar tirant era més senzill que replantejar-se, a aquestes alçades, el projecte de vida. No era només que la logística els fes mandra –que els en feia, a tots dos; posa’t ara a buscar un pis i ves amunt i avall amb els canvis de domiciliació bancària! També era una qüestió pecuniària: cap dels dos es podria pagar un lloguer només amb el seu sou. No com el que tenien ara.

La mala consciència la tenia amb aquella pobra noia que ara es dutxava. No és que li hagués dit res d’especial, senzillament les típiques mentides del flirteig d’un casat. Però la noia havia estat tan insistent, havia volgut conèixer tants detalls de la seva vida, que ell li havia hagut d’explicar més mentides de amb les que habitualment ja feia. Per què tenia tant d’interès en saber si vivia sol, si no tenia fills, ni parella? Les preguntes havien estat tan innocents, que li sabia greu haver haver-la enredat amb les històries de sempre. Es veia a una hora lluny que aquesta noia, que acabava d’arribar a Barcelona i encara no hi coneixia ningú, es trobava sola. Amb tota la seva ingenuïtat era de les buscava l’home de la seva vida, un príncep blau que, com ell havia fet, l’enlluernés. Se sentia com un arbre de Nadal, amb tots els llums de la vanitat encesos, però les mentides havien estat tantes que havien començat a saber-li greu. Se sentia malament.

No es veia en cor de dir-li cap més mentida, però tampoc de confessar-li la veritat. Així que va aprofitar que ella es dutxava per marxar sense dir-li res. Encara no li havia demanat el número de telèfon, així que amb no tornar més a aquell bar en tindria prou per esquivar-la. Es va vestir de seguida i va passar per davant del lavabo de puntetes, amb l’americana penjant del braç i les sabates a la mà, procurant no fer soroll. Ella cantussejava amb alegria, ell no en va reconèixer la cançó. Va buscar la corbata pels racons del menjador, on li havia llençat?, i la va trobar en un racó que feien la taula i un armari d’Ikea. Es va ajupir a recollir-la i els ulls se li’n van anar cap el llom d’un llibre que li resultà familiar: Turguénev!

Instintivament va mirar els seus veïns… Tolstoi a l’esquerra, Twain a la dreta. Més enllà, al final de la lleixa, Yourcenar i Zweig l’esperaven en rigorós ordre alfabètic. No s’hi va poder resistir, i mentre es posava la corbata va anar repassant, un a un, els llibres d’aquella biblioteca rica en Flaubert, Gorki, Kafka, Levi i Sòfocles. Però també en Matilde Asensi, Ken Follett, Frederick Forsyth i Stephen King…

El nus a l’estómac se li’n va anar de cop! Ella també li havia mentit, perquè era evident que aquella no era la biblioteca d’una persona que vivia sola. La idea que una lectora d’Stephen King l’hagués pogut enredar li va ferir i l’orgull. No podia ser! Segur que aquells eren els llibres del babau del seu company. Amb un home així, què ha de fer una lectora de Flaubert sinó buscar-se un amant!

Es va posar l’americana i va tornar enrere, cap al lavabo. Encara cantava. Va enretirar la cortina de la dutxa d’una estrebada i ella va es va espantar tant que va fer un crit, un bot, i va deixar anar l’ampolla del suavitzant. Tot alhora. Amb un somriure d’orella a orella va entrar a la dutxa i va deixar que l’aigua li regalimés per l’americana, camisa i pantalons avall, i li va preguntar “Llesta per repetir?”. Ella va somriure.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *