Eureka!

El 29 de maig de 1919 es va produir l’eclipsi de Sol més important de la història de la ciència. Els físics l’esperaven amb candeletes, perquè era una oportunitat d’or per comprovar si es produïa o no un dels efectes més espectaculars del que aleshores era una teoria molt recent, la relativitat general: que la llum no sempre viatja en línia recta perquè, tot i no tenir massa, també és sensible a la gravetat.

La relativitat general a penes tenia 3 anys, però Einstein ja feia temps que era un científic molt conegut… i polèmic. Bona part de la comunitat científica considerava que les seves teories, de tant estranyes com eren, havien de ser errònies per força.

Per què hauria d’afecta la gravetat a la llum, si no té massa? Segons la teoria de la gravetat de Newton, tots els objectes amb massa s’atreuen els uns als altres. I amb aquesta idea va ser capaç d’explicar tant perquè la Lluna gira al voltant de la Terra com perquè les pomes cauen dels arbres. Per Einstein, però, no és cert que hi hagi cap força d’atracció, no és cert que la Terra atregui la poma, sinó que la poma es mou lliurement per l’espai-temps… que ha estat deformat per la Terra. Dit així no s’entén gaire, oi?

Imaginem-nos que l’espai-temps és una lona elàstica. Imaginem ara que al bell mig hi posem una gran bala de ferro. Què passarà? Que el seu pes farà que la lona elàstica es deformi i la bala quedarà una mica ensorrada. Què passaria si, a un extrem de la lona, hi deixéssim una petita bala de ferro? Doncs que, atès que la lona elàstica està deformada, “fa panxa”, la bala rodolaria fins el punt més baix de la lona… que és justament on hi ha la gran bala de ferro. Què hauríem vist? Que la bala petita aniria cap la bala gran, però no pas perquè aquesta l’hagi estirat cal a ella (com diria Newton) sinó perquè la lona elàstica estava deformada i feia panxa cap la bala gran (com deia Einstein).

Així doncs, qualsevol cosa que es desplaci sobre la lona –encara que no tingui massa- tendirà a caure cap la bala gran. Per aquest motiu la llum –que no té massa- es desviarà quan passi per una deformació de l’espai-temps, és a dir a prop d’una gran massa…

I per què ens cal un eclipsi? Perquè en un eclipsi total, com va ser aquell, durant uns minuts es fa tan fosc que podem veure -i fotografiar- les estrelles com si fos de nit, encara que sigui de dia. Fins i tot les que són “a prop del Sol” (vistes des de la Terra, naturalment); és a dir quan passen a prop d’una gran massa. Si Einstein té raó, els rajos de llum que ens arribin d’aquelles estrelles s’haurien d’haver “desviat” respecte a com ens arriben quan el Sol no és entre elles i nosaltres. Així que si Einstein té raó ens haurà de semblar que, durant l’eclipsi, les estrelles són a un lloc diferent a on són quan el Sol no és entre elles i nosaltres.

Aquell eclipsi era una oportunitat magnífica per comprovar-ho, i la Royal Society va enviar dos equips a fotografiar l’eclipsi als llocs on fos total, un a l’Àfrica i l’altre a Sud-Amèrica. L’expedició a l’Àfrica no va poder fer cap fotografia perquè l’eclipsi els va agafar amb núvols, però l’expedició al Brasil va tenir més sort i va poder fer aquesta fotografia.

De tornada a Anglaterra, el gran astrònom del moment, Arthur Eddington, va estudiar-la i va arribar a la conclusió… que les estrelles no eren on sempre. I va donar el vist-i-plau a la teoria de la relativitat general.

PS A Irlanda expliquen que l’expedició de la Royal Society duia dos jocs de lens, un fet a Irlanda i l’altre a Anglaterra, i que “la foto” es va fer amb el joc de lens fet a Irlanda perquè el d’Anglaterra era defectuós.