Vincenzo Galilei (Històries de Galileo)

En l’interregne que va de Diderot a internet, hi va haver una cosa que en deien enciclopèdia. Era com la wikipèdia, però com que estava impresa tenia les entrades ordenades. Habitualment seguia un ordre alfabètic, i just després de l’entrada de Galileo Galilei hi havia la d’un tal Vincenzo Galilei. Era el seu pare.

Vincenzo Galilei es va guanyar un lloc a les enciclopèdies per les seves aportacions a la música, a cavall entre el Renaixement i el Barroc. Va ser compositor i assagista, i tant per una cosa com per l’altra se’l considera un innovador, un pioner del que acabaria essent l’òpera italiana. Als seus assaigs va teoritzar sobre la bellesa i sobre els formats de composició, i en una època on la música era essencialment religiosa això podia ser perillós. Especialment si vivies a un país catòlic, com Itàlia. Amb habilitat, Vincenzo es va inventar un recurs literari per treure ferro a les seves idees: els diàlegs a tres. En lloc d’expressar les seves idees revolucionàries com a pròpies, Vicenzo presentava tres personatges ficticis que s’embrancaven en uns diàleg sobre música. Un d’ells exposava el que en podríem dir “punt de vista clàssic”, l’ortodox, el recolzat per les autoritats. Un segon personatge hi contraposava unes idees diferents, que invitaven a desviar-se dels formats clàssics. Als diàlegs hi participava un tercer personatge que, a diferència dels altres dos, era profà en el tema i que després d’escoltar-se’ls, i de fer-los preguntes incòmodes, acabava indefectiblement decantant-se a favor de les noves idees, les de l’alter ego de Vincenzo.

Vincenzo va ensenyar música al seu fill, que va aprendre a tocar el llaüt, i va intentar que estudiés medicina, que era una carrera de profit, però no se’n va sortir. Galileo va estudiar matemàtiques, i entre que era una professió mal pagada i que el vailet tenia una alarmant facilitat per fer-se enemics poderosos, durant força anys va necessitar l’ajuda del seu pare per arribar a final de mes. Però Vincenzo va fer molt més que passar diners al seu fill, i es fa difícil imaginar-se l’obra científica de Galileo sense l’empremta musical que hi va gravar el seu pare. En veurem dos exemples.

Escoltar…

Tots sabem si accelerem un objecte cada cop anirà més de pressa, i per tant cada vegada serà capaç de recórrer més espai en un mateix temps. Galileo va voler esbrinar quant de “més espai” recorria un objecte quan s’accelerava, i per fer-ho va construir un pla inclinat on hi deixava lliscar una bala metàl·lica. Al llarg del pla inclinat hi va posar una guia on hi va col·locar unes campanetes que dringaven quan la bala passava per sota d’elles.

La guia li permetia canviar les campanes de lloc, i la seva intenció era aconseguir que sonessin a intervals regulars (de manera que la bala trigués el mateix temps en anar de la primera a la segona campana que en anar de la segona a la tercera, o de la tercera a la quarta), per aleshores mesurar i comparar les distàncies entre campana i campana.

Però quan Galileo va fer aquest experiment encara no s’havien inventat els metrònoms (que s’inventarien, justament, arran d’un descobriment seu: la llei del pèndul), així que la pregunta és: com podria comparar els temps que triguen les bales a passar d’una campana a una altra? Galileo ho va fer refiant-se de la seva bona oïda, ensinistrada per la formació musical que li havia donat son pare. La seva oïda era tan precisa que va poder descobrir que les distàncies seguien una distribució de quadrats: si entre la primera i la segona campana hi havia una distància de 1, entre la segona i la tercera era de 4, entre tercera i la quarta de 9, entre la quarta i cinquena de 16…

…i parlar

Galileo era plenament conscient que algunes de les seves idees eren perilloses. Discutir si el Sol gira al voltant de la Terra o si és al revés era molt més que un debat científic, era qüestionar la Bíblia. No va gosar fer-ho en públic fins als seixanta-vuit anys, i li va semblar que la manera més diplomàtica de fer-ho era recórrer al truc que son pare es va inventar: els diàlegs entre tres personatges de ficció.

Al 1632, quaranta-un anys després de la mort de son pare, Galileo va escriure els “Diàlegs sobre els dos màxims sistemes del món”, on tres personatges discuteixen sobre el centre de l’univers i el moviment dels astres. Simplicio –el nom ho diu tot- defensa l’ortodòxia: la Terra és al centre de l’univers; i el Sol, la Lluna, i totes les estrelles i tots els planetes giren al nostre voltant. Un segon personatge, Salviati, no hi està d’acord; és l’alter ego de Galileo, que defensa el copernicanisme. Sagredo, un profà en astronomia però amb una intel·ligència pregona, se’ls escolta, els fa preguntes… i finalment arriba a la conclusió que és la Terra qui gira al voltant del Sol, i no a l’inrevés.

La idea del seu pare va ser prou bona per esquivar la censura, que va donar el vistiplau a la publicació dels “Diàlegs” de Galileo. Les enciclopèdies no ho mencionen; però encara que només hagués estat per això, Vincenzo Galilei ja hauria fet prou mèrits per guanyar-s’hi un lloc.

PS La Inquisició, però, no va trigar gaire a adonar-se del gol que els havia colat. Aleshores va ordenar requisar tots els exemplars del llibre i va citar Galileo a judici. Però el llibre ja estava publicat, i alguns exemplars havien arribat als Països Baixos, un país no catòlic, des d’on es van escampar a tot Europa.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *