Patents: nacionalisme o innovació?

Al 2018 la Unió Europea posarà en marxa un espai unitari que permetrà patentar a vint-i-sis dels seus estats de manera molt més ràpida i a un cost molt menor del que té ara. Els dos estats que falten són Croàcia –que quan la UE va posar en marxa el mecanisme encara no n’era membre- i Espanya, que no només no hi vol participar sinó que va portar el Consell Europeu als tribunals per intentar prohibir aquesta iniciativa.

La història ve de lluny. Fins ara les patents es registren país a país, així que per patentar a tota la UE cal presentar sol·licituds a tots els seus països. Un a un. A cada país els tràmits s’han de fer amb el seu idioma oficial (que, en algun cas, són més d’un), així que no només és un procés lent i enrevessat sinó també molt costós, i les nombroses traduccions en són en bona part responsables. Patentar al conjunt de la UE és uns 10 cops més car que fer-ho als EUA o al Japó.

La UE és conscient que aquest sistema llastra la competitivitat de les seves empreses, i per solucionar-ho fa dècades que va intentar simplificar-ho establint un procedint únic per a tota la UE, que reduís temps i costos. Tot passa per fer una única sol·licitud i reduir al màxim els idiomes necessaris. La seva proposta va ser limitar-ho als tres idiomes oficials de l’Agència Europea de Patents: l’anglès, l’alemany i el francès. Sembla lògic, oi?

Doncs vet aquí que dos països, Espanya i Itàlia, s’hi van oposar. Ambdós pel mateix motiu: l’idioma. Espanya volia incloure el castellà com a idioma de treball i Itàlia l’italià. La UE s’hi va negar. Les negociacions es van estancar durant anys, fins que, al 2010, la UE va decidir tirar pel dret i acollir-se a un mecanisme extraordinari (la cooperació reforçada) per crear aquest espai. Formalment no és la UE qui crea l’espai sinó que són els països que, a títol individual, s’hi adhereixen. Un cop la Comissió (al desembre del 2010), el Parlament Europeu (febrer 2011), i el Consell de Competitivitat (març 2011) li van donar el vistiplau, Espanya i Itàlia van interposar una demanda, al Tribunal de Justícia de la UE, contra el Consell Europeu. Espanya i Itàlia demanaven que el Tribunal declarés il·legal l’espai europeu de patents.

L’abril del 2013 el Tribunal de Justícia de la UE va emetre la seva sentència: va donar la raó al Consell Europeu i va condemnar Espanya i Itàlia a pagar les despeses judicials del procés. Després d’aquesta sentència, Itàlia va decidir incorporar-se a l’espai europeu de patents. Per contra, Espanya continua negant-s’hi, i diu que no ho farà mentre el castellà no en sigui idioma oficial.

Unes dades per rematar-ho: a l’Estat espanyol es genera el 2,5% de les patents de la UE, el 40% de les quals a Catalunya. La independència també és indispensable si volem que les polítiques d’innovació no estiguin al servei d’un nacionalisme sinó de la competitivitat de les empreses.

PS Malauradament, aquest post també s’hauria pogut titular “¡Que inventes ellos! (encara)”.

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme, 04/08/2017)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *