Som l’última oportunitat per a la UE?

EUFa temps que els EUA van prendre a Europa tant el lideratge científic com econòmic mundial. Però només fa poc més d’una dècada que la Unió Europea (UE), en conjunt, va relacionar ambdós lideratges i va adoptar una estratègia per intentar recuperar-los: l’any 2002 va apostar per transformar el seu sistema productiu en una economia basada en el coneixement. En van dir l’estratègia de Lisboa.

Vuit anys després, quan va revisar la seva aposta, la UE va concloure que l’havia encertat amb l’estratègia però s’havia equivocat fixant uns objectius massa ambiciosos. Per això actualment la formació, la recerca i la innovació són fonamentals a l’hora de parlar de desenvolupament econòmic i social; però la UE ja no aspira a recuperar el lideratge mundial sinó a evitar la decadència.

Les start-ups i les spin-offs són un dels indicadors més preuats de les polítiques d’innovació. En ambdós casos es tracta d’empreses de nova creació, lligades a novetats tecnològiques o a la recerca i el desenvolupament (R+D). Dit així sona molt bé, però dipositar l’esperança en empreses de nova creació reflecteix una manca de confiança en la capacitat innovadora de bona part de les empreses existents –les “de tota la vida”-. Apostar per start-ups i spin-offs vol dir no esperar res de bona part del teixit industrial existent. A vegades començar de zero és un avantatge.

L’econòmic no és l’únic lideratge que Europa ha perdut. Fa temps també en va perdre el polític, i la Unió Europea va néixer, en part, com un intent de recuperar-lo. Un intent fallit, com han fet palès cadascuna de les crisi a què s’ha anat enfrontant: dels rescats bancaris (disfressats com rescats a països) a la gestió de pasteres. Vint-i-cinc anys després de Iugoslàvia, la UE tampoc sap què fer amb Líbia, Síria i Iraq. Ni amb la seva gent. La UE ha fracassat en el seu intent històric de recuperar el lideratge polític, per això cada dia és menys llaminera i hi ha més gent que es veu amb cor condicionar-hi la seva permanència. O d’anar-se’n.

Podria ser que la UE fos una bona estratègia però un mal instrument? Els seus principis fundacionals són tan nobles com nul·la la seva capacitat operativa, conseqüència, en bona part, d’uns mecanismes de presa de decisió més pensats per aturar allò no ens agradi que no pas per tirar endavant el que ens convingui. El grau d’utilitat de qualsevol instrument depèn de la seva capacitat operativa, i la de la UE és i serà nul·la mentre els seus pares –els estats membres- es reservin el dret de veto, que és el que s’amaga rere el requisit d’unanimitat en els acords.

Confiar que “els estats de sempre” canviïn de soca-arrel és tan plausible com confiar que ho facin “les empreses de sempre”. I per això mateix l’esperança política potser no és gaire diferent de l’esperança econòmica, i passa per apostar per la creació d’spin-offs i start-ups a nivell d’estat. Com amb les empreses, començar de zero aquí també pot ser un avantatge.

És difícil que les empreses “de tota la vida” facin seva cap reconversió industrial, una estratègia que les arracona i que sovint els exigeix que tanquin portes. Per això mateix, mentre la UE sigui només una prolongació dels seus estats membres difícilment contribuirà a desmuntar “estats de sempre” per crear-ne de nous. Fins i tot encara que a la UE li convingui, perquè seria una oportunitat de ser alguna cosa més del que és ara, però si la UE no és capaç de “matar els pares” corre el risc de morir sense haver viscut.

Són Catalunya i Escòcia l’última oportunitat per a la UE?

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme, 15/03/2016.)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *