Eureka!

Geomètricament, les diferències es poden entendre de dues maneres: en una dimensió vertical o en una dimensió horitzontal.

En una dimensió vertical, que dos punts siguin diferents vol dir que un és més amunt que l’altre. Qui es miri les diferències amb aquesta mentalitat tendirà a establir relacions de jerarquia entre el punt que està per sobre i el que està per sota. Des d’aquest punt de vista és lògic que quan un punt es declari diferent se’l miri amb recel. “Vol privilegis, es creu que és millor que nosaltres”. Es dóna per sentat que es vol posar per sobre dels altres, perquè a ningú li passaria pel cap desmarcar-se’n per situar-s’hi per sota. Vist així, la fotocopiadora -el café para todos- és l’unica garantia d’igualtat entre tots els punts.

Però les diferències també es poden entendre en una dimensió horitzontal, on dos -o més- punts poden ser tan diferents com vulguem sense que cap d’ells estigui per sobre o per sota dels altres. Les diferències no impliquen cap relació jeràrquica i considerar-se diferent no comporta creure’s millor o aspirar a cap privilegi. Com deia el còmic, “ni millor ni pitjor, diferent”.

Tinc la sensació que mentre la societat catalana bàsicament percep les diferències en una dimensió horitzontal, l’espanyola ho fa en una dimensió vertical. Ja fa temps que als estudis del CIS (Centro de Investigaciones Sociológicas) els tres col·lectius més ben valorats pels espanyols són la guàrdia civil, la policia nacional i l’exèrcit, tres institucions altament jerarquitzades. Per contra, el CEO (Centre d’Estudis d’Opinió) ens diu que els tres col·lectius més ben valorats pels catalans són els científics, el personal sanitari i els mestres. No em sembla un fet menor. Aquest contrast -més que la renda per càpita o els idiomes que s’hi parlin- és el retrat de dos països diferents.

Horitzontal i vertical són perpendiculars entre si. Potser per això tan sovint la relació Catalunya-Espanya sembla un diàleg de sords.