Eureka!

El bloc d'en Quim Bosch

27 de febrer de 2014
2 comentaris

Desconcertat, decebut i un pèl indignat

Viviane RedingViviane Reding, comissària de Justícia, Drets Fonamentals i Ciutadania i vicepresidenta de la Comissió Europea, ha estat a Barcelona. Diumenge va participar en un acte on va respondre les preguntes de “ciutadans ordinaris”. L’objectiu era explicar què és i què fa la UE, en uns moments en què l’euroescepticisme guanya terreny arreu d’Europa. Aquestes són algunes de les sensacions que em va deixar.

Optimisme
 
Desconcertat pel seu convenciment que la UE sortirà d’aquesta crisi més forta de com hi va entrar. Hi ha gaire gent que cregui que al 2016 estarem millor que al 2006?
 
Decebut perquè la poció màgica que –segons ella- ens ha de fer més forts es redueix a la creació d’un ministre europeu d’Economia.
 
Desconcertat i decebut per la vehemència amb què ens va voler convèncer que la participació a les eleccions europees augmentarà dràsticament el dia que a més de parlamentaris també votem el president de la UE. Desconcertat perquè el run-run que se sent és just el contrari: que la participació a les eleccions europees pot augmentar significativament… perquè cada dia hi ha més euroescèptics, i són més actius que els eurocreients.

Crisi econòmica
 
Decebut en sentir-la afirmar que ja hem sortit del túnel. I també indignat: dir això a un país amb una taxa d’atur que supera el 20%, un atur juvenil que s’apropa al 50%, i després que a l’últim trimestre del 2013 al conjunt de l’Estat espanyol es perdessin 65.000 llocs de treball, també és una falta de respecte.

Paradisos fiscals
 
Desconcertat i decebut perquè el gran exemple que ens va donar de l’Europa que estem construint fos justament Luxemburg. Un paradís fiscal.
 
Doblement decebut pel fet que qui defensi els paradisos fiscals com a model de societat sigui precisament la comissària de Justícia.

Estrangers
 
Desconcertat també pel fet que posés Luxemburg com a paradigma de l’europeisme pel fet que el 45% de la seva població sigui estrangera. Aquest desconcert no implica ni decepció ni indignació perquè ignoro quins requisits es demanen per accedir a la nacionalitat luxemburguesa, però el fet que el país més petit de la UE sigui també un paradís fiscal i l’Estat amb la major renda per càpita de la UE suggereix que si tants dels seus habitants són estrangers potser és perquè els requisits per accedir a la nacionalitat luxemburguesa són molt restrictius.
 
Desconcertat perquè el segon estat de la UE amb major percentatge d’estrangers entre la seva població (Letònia) està permanentment sota sospita de vulnerar drets fonamentals de bona part dels seus ciutadans perquè moltes institucions internacionals consideraren inassumible que un Estat consideri estrangers el 27% de la seva població.

Corrupció
 
Decebut quan es va desentendre de la corrupció al països de la UE, però alhora satisfet perquè ens recordava l’absurditat de reclamar “als de fora” que ens facin la feina que no fem “els de dins”.
 
Desconcertat i decebut quan, després de desentendre’s de la corrupció a l’interior de la UE, a l’hora de parlar dels tràmits que han de seguir els països que aspiren a incorporar-se a la UE va triar com exemple el seguiment que la UE fa de la seva lluita contra la corrupció. Als de fora se’ls controla i als de dins se’ls dóna barra lliure?

Bancs
 
Desconcertat perquè la mateixa persona que es va desentendre de la corrupció al si de la UE, sense venir a tomb, va dir que en el futur les fallides dels bancs ja no les pagaran els contribuents. Si no volia parlar de corrupció per què ens va fer pensar en Bankia, la CAM o Catalunya Caixa?

Valors
 
Desconcertat, però satisfet, que la mateixa comissària que al matí havia instant a catalans i espanyols a dialogar “sense línies vermelles” per la tarda digués que els valors no es negocien.

Lliure circulació de persones
 
Desconcertat quan per lloar la UE va triar justament el dret a la lliure circulació de persones. Desconcertat perquè tot i que aquest dret està relacionat amb la UE no és ben bé el mateix. Hi ha països de la UE, com el Regne Unit o Irlanda, que no participen de l’Espai Schengen; un espai del que sí en formen part països com Islàndia o Noruega, que ni són ni volen ser a la UE.

Dret a vot
 
Desconcertat i decebut perquè en la seva visita a un Estat amb una constitució que encarrega a l’exèrcit la unitat de la pàtria, on es nega el dret a vot a milions de ciutadans, amb militars, mitjans de comunicació i polítics (incloent-hi un vicepresident del Parlament europeu) que reclamen la intervenció de l’exèrcit i la supressió d’institucions de govern -i on fins i tot un líder polític ha especulat amb deportacions en massa de tres generacions de catalans- la vicepresidenta de la Comissió Europea es desentengués de tot plegat qualificant-lo d’afer intern.
 
En qualitat de què l’any 2012 es va concedir a la UE el premi Nobel de la Pau?

Iñigo
 
Punt i apart mereix el fet que a l’hora de respondre una de les preguntes adreçades a ella, la vicepresidenta de la Comissió Europea cedís la paraula a un alt càrrec del govern espanyol. Ho va justificar, amb un somriure, dient que el secretari d’Estat era allí per controlar-la.
 
Amb somriure o sense, des del moment que li va cedir la paraula, feia seva la resposta que donés el secretari d’Estat espanyol. En el fons, però també en les formes.

Desconcertat, decebut i un pèl indignat
 
Però no amb la senyora Reding, sinó amb la Unió Europea que ella representa.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Conec molt bé Luxemburg, i he de dir que les condicions per aconseguir-ne la nacionalitat són ara molt senzilles (fa uns anys que fins i tot s’admet la doble nacionalitat, cosa que els estats petits, comprensiblement, són força rebecs a acceptar). Molta gent critica que s’exigeixi un nivell d’aptitud en luxemburguès, però em sembla que els catalans podem comprendre molty bé aquest petit requisit lingüístic.
    Quant al fet que un percentatge alt de població estrangera sigui inassumible, això és una cosa que, com tantes d’altres, està en funció del nivell de vida. Un país pobre no deu poder assumir-ne ni un 10%. Un país ric pot assumir-ne tranquil·lament el 45% (i més). 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.