A hores d’ara, ja fa temps que estic fins al capdamunt de viure a cop de hashtag. Els catalans fa temps que cada dia ens llevem amb una causa nova. Vivim permanentment a la defensiva, o al contraatac. I ho tenim tan assumit que sovint ni en som conscients, de la mateixa manera que a qui dugui molt de temps en un femer ja no li ofèn la fortor.
Tenim unes xifres escandaloses de fracàs escolar, d’atur, d’economia submergida, i de persones en risc de pobresa que ens situen a la cua de la Unió Europea. Però a les xarxes socials els trènding tòpics són uns altres, perquè la relació Catalunya-Espanya és tan tòxica que ho contamina tot. I no tenim temps per dedicar-nos a allò que, si fóssim normals, ens dedicaríem.
No el tenim, perquè no ens el podem permetre. No som normals perquè no és normal que obrim el correu electrònic amb por a trobar-hi un comunicat de l’escola informant-nos que a partir de l’endemà als nostres fills no se’ls educarà en català perquè uns pares no volen que els seus ho siguin, #siunsolalumnehodemana, #wertgonya, #somescola, #totsomDirectorsMaó, #vagaindefinidadocents. Ni tan sols sabem si quan arribem a casa podrem veure la tele, #sensesenyal, #volemtv3, #defenseminfoK. Sortim al carrer amb l’amenaça de rebre penes de presó si ens adrecem a segons qui amb una llengua que no només és la nostra sinó que és oficial, #totssomCarlesMateu. Descobrim atònits les #cosesdelBOE mentre fem càbales amb les #CosesQuePodriemFerAmb213963Milions. Ens amenacen d’un en un, #totssomRoserTarragó, #TotsSomOnaCarbonell. O a tots de cop, flirtejant amb la tradició històrica de bombardejar Catalunya, #PecesBarba, #helpCatalonia. I els mateixos que ens amenacen amb les armes ens titllen de nazis per pretendre decidir les coses per les urnes, #volemvotar, #freedomforCatalonia, i ens humilien, #lapao, #pinadesantjaume. Tot plegat, s’entén que estiguem necessitats de teràpia per consolidar l’autoestima, #anembé, #ensensortim, #guanyarem i que -com els gossos apallissats- agraïm qualsevol mostra no ja d’afecte sinó simplement de no-hostilitat; i ens esforcem a deixar-ne constància, encara que vinguin d’algú sospitós de connivència –ara sí- amb el nazisme, #ThanksLatvia, #PaldiesLatvija. Twitter va ple d’insults i crides a l’extermini col·lectiu, però l’únic compte que es tanca és per convocar una cassolada, #totssomJaumeFlor, i l’únic hashtag que es veta és #viacatalana, així que hem de recórrer a paraules clau per parlar d’una notícia que és als informatius d’arreu del món, #croquetes. Tot plegat, l’única sortida que té algú que vulgui ser normal és #prou, #fotemelcamp, #adéuEspanya, #marxem, #independència.
Estic fart de viure a cop de hashtag. Perquè és esgotador i perquè si fóssim normals podríem dedicar als vint-i-tants per cent de fracassos escolars, d’aturats, i de persones en risc de pobresa -que ens trobem al sofà del menjador de casa, al replà de l’escala, o al contenidor de les escombraries- tots els esforços que ara necessitem per a rebatre insults, perquè als nostres fills o néts se’ls ensenyi en català, perquè parlar-lo no sigui motiu per empresonar-nos, o per buscar recer en la comunitat internacional davant les amenaces de bombardejar-nos o de fer deportacions en massa de tres generacions de catalans amb què polítics, jutges, intel·lectuals, i militars ens amenacen amb absoluta impunitat. I cada cop amb més freqüència.
Per això #tenimpressa.
