Eureka!

Aquesta reflexió me la va fer un amic que, per feina, se’n va anar a viure a França. Encara que sembli de rabent actualitat, el comentari té ben bé un parell d’anys, de molt abans que es desfermés això tant kafkià que els catalans fins i tot en diem “el procés”. Al seu moment em va impactar el comentari perquè s’escau exactament amb una altra realitat que conec de primera mà, Irlanda, i desfà aquell argument tan fal·laç de remetre algunes actituds a la nostra arrel llatina. Quan l’actitud a un país tan llatí com França s’assembla més a la d’un país celta/anglosaxó que a la d’Espanya, Juli Cèsar no hi té res a veure.

Crec que un dels mites més falsos –i nocius- que entre tots donem per bo és que el fet de ser llatins ens fa més flexibles que aquells bàrbars del nord, a qui considerem una colla de cap-quadrats. Pocs països trobarem al nostre voltant on “el sistema” sigui tan rígid i tan impermeable com a casa nostra. L’exemple d’actualitat el tenim en la (im)possibilitat que els catalans decidim el nostre futur mitjançant un referèndum, però no és l’únic. Crec que més enllà d’opcions ideològiques, sentiments o apostes de futur, “el procés” enfronta dues estructures mentals diferents: la que es basteix amb la voluntat popular com a punt de sortida, i la que ho fa amb les normes com a punt d’arribada. Per això, qualsevol intent de diàleg està condemnat al fracàs, i acaba essent un doble monòleg.

La comparació amb el Regne Unit clama al cel, i reflecteix que mentre uns s’obsessionen amb que les lleis siguin respectades als altres els obsessiona que siguin respectables. Per això, tan bon punt consideren que no tenen sentit -i l’únic sentit que admeten és servir els ciutadans- s’afanyen a canviar-les. És el que ha fet l’unionista Cameron, que al capdamunt de la seva jerarquia mental hi té que les lleis han de ser respectables, i una llei que nega el dret d’expressar-se a una majoria d’escocesos no mereix cap respecte. Tampoc a ell.

Suposo que al darrere d’aquetes actituds vitals col·lectives hi ha història, però jo no la remuntaria a l’Imperi Romà. La història d’Espanya és la d’un país sense democràcia, feudalista i servil. Amb un sistema (lleis, administració) fet a mida per enquistar el poder. I l’instrument més eficaç per perpetuar l’estatus quo és remetre’ns sistemàticament als codis del poder. Escrits o no. Per això, com a ciutadans, estem tan indefensos davant d’un error o arbitrarietat de l’Administració pública com ho estem com usuaris davant certs abusos: de les comissions que bancs i caixes ens carreguen il·legalment al comerç que, sense cap autorització, les companyies telefòniques fan amb les nostres dades personals.

Acabaré amb un exemple concret. Un cas real, succeït a un punt de control de l’aeroport de Heathrow molt abans que Espanya entrés a la CEE, quan la resta d’Europa ens mirava amb els ulls amb què ara nosaltres ens mirem els albanesos o els marroquins. Un matrimoni català feia el doctorat a Londres. El primer a llegir la tesi va ser ell, que se’n va anar a treballar a Amèrica. Per Nadal, ella va visitar la família a Barcelona i quan va tornar a Londres per acabar la tesi, la policia de Heathrow li va negar l’entrada. El seu permís de residència havia estat anul·lat. Ella va lligar caps i va dir a la policia que qui l’havia anul·lat s’havia equivocat. Va intuir que qui fos havia assumit que el seu permís de residència era en qualitat de “dona de” i l’havia anul·lat un cop el permís del seu marit s’havia exhaurit (amb la lectura de la tesi), però –va dir ella- jo no el vaig obtenir en qualitat de “dona de” sinó per dur a terme la meva pròpia tesi, que encara no he acabat. La policia la va retenir a Heathrow més d’una hora, mentre feia les gestions que va considerar oportunes. Un cop fetes, van reconèixer l’error, li van demanar disculpes, la van deixar entrar al país, i li van dir que s’hauria d’adreçar a l’ambaixada per regularitzar (a posteriori!) la seva situació.

Aquí passaria el mateix? Em temo que no. Més aviat penso que a algú en aquesta situació la repatriarien. Això sí: l’informarien del seu dret a presentar un recurs. Amb molta sort, al cap d’uns anys rebria una notificació oficial reconeixent l’error, disculpant-se per qualsevol inconvenient que aquest li hagués pogut causar, i expressant-li els millors desitjos allà on fos.

I cofois d’haver complert escrupolosament amb la tramitació del procediment administratiu, convençuts que un sistema garantista consisteix en això.