Eureka!

El perfeccionisme i l’amor pel treball ben fet són dues virtuts artesanals que acostumen a gaudir de molt bona premsa. ¿Però no les hauríem de considerar una mena de narcisisme? Al cap i a la fi, la imatge de l’artista Pigmalió enamorant-se de la seva escultura recorda sospitosament la de Narcís embadalit amb el reflex de la seva imatge al riu.

A la mitologia grega, Pigmalió veu realitzat el seu somni: l’escultura pren vida i esdevé la seva esposa. Més de dos mil anys després, i amb només dos canvis menors -d’escultor a fuster, i del desig d’una muller al d’un fill- Carlo Collodi aprofitarà aquesta trama per regalar-nos dos dels personatges més entranyables de la literatura infantil: Geppetto i Pinotxo.

Una primera lectura ens diu que tant Pigmalió com Geppetto busquen en el seu taller un succedani a les seves mancances afectives. Però més enllà de reflectir el que ara se’n sol dir “addicció al treball”, el conte ens arriba amb la típica moralina dels contes infantils. La inconsciència del nen-nino que desobeeix les instruccions del seu autor-tutor li acabarà portant problemes. Al final, però, tot s’arreglarà. Pinotxo aprendrà la lliçó i a partir d’aleshores farà cas a Geppetto: anirà a escola i no dirà mentides.

Pocs anys després que Collodi publiqués aquest conte, Bernard Shaw també es va basar en el mite de Pigmalió per escriure l’obra per la que probablement és més famós. La història és gairebé la mateixa, però és qualsevol cosa menys un conte infantil perquè Bernard Shaw furga en relacions de poder de tota mena: socials, intel·lectuals i emocionals. No va fer un llibre per adoctrinar infants sinó per sacsejar la moral dels adults. Si heu vist My Fair lady en recordareu la trama: l’escultor és ara un expert en fonètica, i el seu somni no és que un bloc de pedra sembli viu sinó que una persona aparenti un estatus social que no té… Qualsevol cosa menys un conte infantil.

A diferència del que passa a Pinotxo, a l’obra de Bernard Shaw la irresponsabilitat no la trobem en “l’obra” sinó en “el creador”. Així, mentre la jove florista segueix amb els ulls clucs les instruccions del seu mentor -en part per ambició, en part perquè se n’enamora- el professor Higgins només veu en ella material de laboratori. I a diferència del mite original, el Pigmalió de Bernard Shaw es caracteritza per la manca d’humanitat en la relació amb “la seva obra”, que –aquest cop sí- és una persona. Ni se n’adona dels sentiments que desperta en la jove Eliza Doolitle ni és conscient que de mica en mica li inocula una de les pitjors malediccions que pot patir una persona: la fa conscient de les seves limitacions i -com vaig llegir no sé on- la deixa en una situació en que no serveix ni per puta ni per princesa.

Mai he sabut com interpretar el final d’aquesta obra. Què ens diuen aquells renecs i aquelles grolleries que tornen a sortir dels llavis de la noia quan tothom ja els feia extirpats amb èxit? És un missatge revolucionari? És una dignificació dels seus orígens i una denúncia irada de les formes de l’alta societat a la que decideix no integrar-s’hi? O potser és justament la victòria final d’aquesta alta societat? Són fruit de la seva impotència quan se n’adona que, per molt que ho desitgi i s’hi esforci, mai serà un d’ells?

Ben mirat, potser aquest dubte forma part de la intenció de l’obra. Als autèntics revolucionaris, els morals, els encanta deixar-nos amb més dubtes i menys certeses de les que teníem abans de topar-nos amb ells. I sí, Bernard Shaw era un d’aquests revolucionaris. I dels grossos.