Eureka!

Philip Kindred Dick és un dels exemples més cruels del que se’n solen dir les ironies del destí. Ell, però, mai en va ser conscient, perquè el destí no es va manifestar fins poc després de la seva mort. Aquí rau la ironia.

Poca gent reconeixerà ara el nom d’aquest escriptor de ciència ficció. Ni ara ni mentre era viu, perquè mai va obtenir el reconeixement del gran públic. Amb tot, segurament avui seria un dels escriptors més famosos i rics del món si la mort no li hagués arribat, als 54 anys, poques setmanes abans que Ridley Scott estrenés Blade Runner, basada en un dels seus relats breus: Somien els androides amb xais elèctrics?

Vaig pensar en Blade Runner la setmana passada, mentre veia una altra pel·lícula: El Frankenstein de Mary Shelley. Ambdues pel·lícules, ambdós llibres, ens situen en uns escenaris que qüestionen la frontera entre què és natural i què artificial, i en ambdós casos ens trasbalsa fins a quin punt ens sentim identificats amb uns éssers artificials. Els dubtes existencials i les angoixes dels replicants o de la criatura de Victor Frankenstein són les nostres: “qui sóc?”, “d’on prové la meva habilitat per la música?” pregunta la seva criatura a Victor Frankenstein; “per què em vas fer mortal?” i “quan em moriré?” pregunta el replicant a l’enginyer que el va dissenyar. Criatures angoixades per la recerca de la pròpia identitat i la frustració per la finitud de la vida.

Preguntes sense resposta. Preguntes que topen amb el silenci dels seus creadors, un silenci que provocarà que l’angoixa es torni ira. L’angoixa existencial d’unes criatures interrogant el seu creador situa aquestes obres de ciència ficció al llindar de la literatura mística i de la religió. Ambdues obres també comparteixen la visió que el coneixement (l’arbre de la ciència de la Bíblia) sempre obre més interrogants dels que tanca. I ambdós llibres denuncien aquesta tendència tan humana a anar fent, sense pensar en les possibles conseqüències, que Mary Shelley va concentrar en una sola pregunta, la que l’ésser que ell va crear etziba a Victor Frankestein: “Es fa vostè responsable dels seus actes?”.