Eureka!

Certament el drenatge al que l’Estat espanyol sotmet Catalunya és irritant, especialment enmig d’una profunda crisi econòmica, i motiu suficient per trencar els lligams amb aquest Estat. Les xifres són escandaloses, es presentin en la forma que es presentin: més de 16.000 milions d’euros, el 8,5% del nostre PIB, més de 2.000 euros per càpita… aquest és el peatge que els catalans paguem anualment per ser espanyols. De cada euro que l’Estat recapta a Catalunya (IVA, IRPF…) només 57 cèntims són per als catalans, els altres 43 se’n van a fer les Espanyes: 500 euros per segon. En termes absoluts, els 7 milions de catalans subvencionem l’Estat espanyol més del que ho fan els prop de 500 milions de ciutadans de la Unió Europea.

Amb tot, però, no crec que aquesta sigui l’arrel que expliqui el progressiu distanciament dels catalans amb Espanya, del que l’independentisme n’és una expressió, encara que no l’única. El dèficit fiscal hi té molt a veure, però no ho explica tot; ni des del “seu” punt de vista ni des del “nostre” (i em reconec incapaç de concretar ni qui són ells ni qui som nosaltres).

“Ells”
Des del “seu” punt de vista no és una qüestió econòmica sinó política. Ho veiem, per exemple, en l’obstinació amb què defensen el corredor central (rebutjat per Brussel·les) enlloc del mediterrani (avalat per Brussel·les). S’estimen més fer alguna cosa inútil “allà” -o no fer res- a fer quelcom d’útil “aquí”. Ens exploten fiscalment pel mateix motiu que limiten l’ús del català i en volen arraconar l’aprenentatge, pel mateix motiu que Iberia no té vols internacionals al Prat o que ens veten les seleccions esportives, pel mateix motiu que a camps de futbol farcits d’esvàstiques s’hi confisquen les estelades, i pel mateix motiu que mentre nosaltres hem de mesurar molt les paraules als catalans se’ns pot insultar i amenaçar amb impunitat judicial (i amb rèdits electorals). La impunitat amb què polítics, juristes i militars ens amenacen amb un conflicte armat mentre l’Audiencia Nacional condemna per terrorisme un adolescent que va reclamar a una multinacional que etiquetés els seus productes en català. La impunitat amb què de fa anys es difonen llistes d’empreses catalanes amb la corresponent “alternativa espanyola” per estendre i facilitar-ne el boicot.

Totes aquestes actituds tenen una arrel comuna: som una colònia, i com a tal ens tracten. Terra conquerida, amb tots els drets que això els atorga i a nosaltres ens nega.

“Nosaltres”
El dèficit fiscal que patim és escandalós, però no és cap novetat. De fet el rècord el té l’any 1993 (10,0% del PIB). ¿Quants independentistes hi havia en ple “bon rollisme” olímpic?

Més que un “no” el que s’està estenent és un “prou”. ¿Per què ara no acceptem el que ens hem empassat durant dècades? El debat i les grans xifres han estat sempre accessibles per a qui les volgués conèixer, però només és ara que majoritàriament els catalans les assumim i ens revoltem. Mentre els atacs (en tots els fronts) contra Catalunya s’han anat incrementat any rere any, la nostra paciència s’anava esgotant. La paciència varia molt d’una persona a una altra –i per moltes causes- però ara hi ha un allau de gent a qui, més o menys simultàniament, se li ha quedat a zero. Estan caient les últimes màscares, i ara surt tot. El sentiment no és de prou a l’espoli fiscal, és de prou a tot plegat. Per això, malgrat la petició explícita del president, aquest Onze de Setembre els catalans no reclamarem que ens arreglin la joguina. En volem una altra.

El dèficit fiscal perjudica tots els catalans per igual, amb independència de la(es) identitat(s) que cadascú senti. Si es tractés només de qüestions econòmiques, aquest Onze de Setembre els carrers de Barcelona serien un reflex fidel de totes les pluralitats que hi ha a Catalunya. Però no crec que ho sigui -com tampoc ho va ser el 10J d’ara fa dos anys- perquè no és només una qüestió econòmica.

Catalunya, nou Estat d’Europa
Per acabar amb l’espoli fiscal, sí, però també per acabar amb els insults, les amenaces, els vetos, els boicots, l’assetjament al català… senzillament, per deixar de ser ciutadans de segona.

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme, 10/09/2012)

PS
Aquest article el vaig escriure i publicar abans de la manifestació. Després d’ella considero important afegir-hi un epíleg. Tot i que estrictament la vaig encertar quan vaig dir que la manifestació no seria un reflex fidel de les pluralitats que hi ha Catalunya em vaig equivocar -i molt- en la magnitud de la desviació que m’imaginava que hi hauria. Va ser la primera vegada que a una manifestació on es reclamava un estat propi per a Catalunya vaig sentir el castellà. No eren majoria, però tampoc eren quatre despenjats. Ni de bon tros. Per tots plegats, és una gran notícia.