Eureka!

Tot i que no em considero una persona especialment informada sobre la vida i miracles de la casa reial em fa l’efecte que en tot aquest afer sa majestat no ha fet res que no dugués fent –amb el coneixement de tothom- habitualment i que fins ara li havien valgut per guanyar-se el renom de Joan Carles I, el Campetxano.

Absolutament res. Ni les amistats femenines, ni els buits de la seva agenda oficial –agenda privada, en diuen- ni el secretisme que envolta les seves despeses. No entenc perquè el regal d’uns vestits –cinc, sis mil euros?- per part d’un empresari és suficient per dur al banc dels acusats un president autonòmic alhora que els mateixos homes de negocis (o uns altres, tant és) poden regalar iots al cap d’Estat sense que ningú llanci cap acusació. Tampoc entenc l’enrenou sobre l’origen de les despeses; no per part de qui mai s’ha immutat per l’opacitat que, any rere any, oculta les despeses de la casa reial als pressupostos generals de l’Estat. Tampoc entenc tant d’enrenou per un elefant, ni que l’associació de defensa dels animals que el rei Joan Carles I presideix en demani ara la dimissió. ¿Què tenen els elefants que no tinguin els guepards, els búfals o els óssos (prèviament drogats, perquè siguin presa encara més fàcil)? I en cas que aquesta gent es desperti ara, ¿per què demanen que dimiteixi de la presidència de la seva associació? ¿Que no el poden destituir? Reunió del patronat, votació i resolució: “A data de tal, Joan Carles I ha estat cessat com a president d’aquesta associació”. I se li agraeixen els serveis prestats (o no…).

Tot plegat fa la sensació que si la nostra (ja m’enteneu) reacció a l’actitud del rei Joan Carles ha canviat no és perquè la seva actitud hagi canviat en res, sinó perquè nosaltres (ja m’enteneu) hem canviat. De tant en tant passa: un bon dia, el que feia gràcia ha deixat de fer-ne. En aquest cas, l’acusació més sincera que li podem fer al rei és que no se n’hagi adonat. Sincerament, jo no sé ben bé què és, però sé que alguna cosa està canviant. I per sempre.

És cert que ara no ha fet res que no hagués fet abans (i sense que ningú li’n fes mai cap retret), però pensar que ara tindria les mateixes conseqüències –cap- que abans és estar molt desconnectat de la realitat del país del qual ell n’és la màxima representació. I em fa l’efecte que des del proppassat 14 d’abril ens mirem l’article 64 de la Constitució espanyola -aquell que diu que el rei no és responsable dels seus actes- amb uns altres ulls.

Que en Joan Carles no entengui fins a quin punt pot ferir i ofendre la seva actitud em recorda aquella anècdota de Maria Antonieta quan, en plena ostentació de Versalles, a un comentari de que el poble estava exaltat perquè no podia menjar pa va respondre amb un “doncs que mengin pastissos!”.