Where are you from?

Arran del Catalunya-Colòmbia d’aquest vespre em pregunto quina importància té tenir o no tenir una selecció competint oficialment a nivell internacional.

Que ningú s’espanti: ja sé que és un dret, i que l’obsessió espanyola de mobilitzar la diplomàcia d’afers exteriors per terra, mar, i aire és impròpia d’una democràcia; n’hi ha prou amb mirar de reüll el Regne Unit. Però, més enllà del caràcter simbòlic, em pregunto per la importància que, al que se’n sol dir “efectes pràctics”, tindrien les seleccions per a nosaltres.

Per qüestions de feina, sovint he de preparar presentacions sobre el sistema català de recerca i d’innovació per a audiències internacionals. És molt trist assumir que la primera diapositiva ha de ser un mapa d’Europa amb un triangle acolorit a un dels seus racons: “Catalunya és aquí”.

Al costat d’aquest mapa hi poso una petita taula amb dades sobre la superfície, la població, i el PIB per habitant d’aquest triangolet acolorit. Tants quilòmetres quadrats, tants habitants, tants milers d’euros per habitant. Però amb aquestes dades no n’hi ha prou, perquè s’entengui què reprenten al costat hi poso les dades equivalents per a l’Estat espanyol, la Unió Europea, i el país de l’audiència de cada moment. Aleshores s’entén: “això és Catalunya”.

Tothom sap que una marca ven, i que la primera cosa que ha de fer un venedor desconegut és -abans de presentar el seu producte- presentar-se ell. Lloar les virtuts del teu producte no serveix per res si no saben qui ets. Per això, a les presentacions que preparo, abans de parlar del nostre sistema de centres de recerca, de les nostres universitats, o dels nostres resultats a les convocatòries competitives de la UE sé que cal explicar qui som “nosaltres”. Perquè no ho saben, i per trist que resulti és millor ser-ne conscient.

Tota la vida que quan –onsevol lloc del món on sigui- algú em fa la pregunta d’aquest post, “Where are you from?” li contesto el mateix: “Barcelona”. Ho faig per una combinació de dos motius: no em ve de gust passar-me la vida donant explicacions -que és el que passaria si els contestés “Catalonia”- i no em dóna de la gana de respondre “Spain”. Per això “Barcelona” és una gran solució. Tothom sap on és i tothom es pot muntar la pel·lícula que vulgui, sense comptar ni amb la meva hostilitat ni amb la meva complicitat. Tothom sap -o es pensa que sap- què és Barcelona i això m’estalvia molta feina. Entre el Barça i els Jocs Olímpics no m’he trobat mai ningú que no es donés per satisfet amb aquesta resposta. Tothom em tenia fitxat, i amb unes targetes de presentació que fan patxoca: el Barça i els Jocs Olímpics… dos elements esportius.

Per trist que sigui, hem d’assumir que l’esport és el nostre principal ambaixador, la nostra principal targeta de presentació. Entenc que a algú li pugui semblar ridícul, però no pas a mi. No després de sentir com a amics meus, que havien contestat “Germany”, s’havien d’escoltar un “Ah!.. I know, Adolf Hitler”. Jo li estic molt agraït al Barça…

Poca broma. Em sembla que va ser la Cambra de Comerç de Barcelona qui va avaluar en no-sé-quants milions d’euros (un grapat) l’impacte econòmic que sobre la ciutat tindria la victòria del Barça a la final de la Champions del 2006. Poca broma, l’esport és un dels ambaixadors més importants/efectius que es poden tenir.

Per això, i no només per motius simbòlics, és pel que la diplomàcia espanyola es mobilitza per terra, mar i aire per impedir el reconeixement de les seleccions catalanes a nivell internacional. O a abolir el de les seleccions ja reconegudes, com ha passat fa poc amb la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya a la federació internacional d’esports d’alçada. Per això les dues Espanyes que diuen que hi ha -i que tant es barallen per temes simbòlics- estàn d’acord a mantenir l’expulsió de la Federació Catalana de Rugby de la seva federació internacional… obra i gràcia del 26 de gener de 1939.

PS A vegades, però, no calen gaire explicacions. Durant una visita guiada al CERN un grup de polonesos em va encalçar, encuriosit, per preguntar-me: “Do you consider yourself Spanish?”. Aquesta era fàcil, els vaig respondre amb una pregunta: “Do you consider yourself Russian or German?”. Es van disculpar.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *