Eureka!

La política catalana d’R+D té poc més d’una dècada. Amb Andreu Mas-Colell com a conseller de l’aleshores Departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació (DURSI) es va dissenyar una política basada en el principi de no finançar projectes, sinó persones i “sistema”.

Durant aquests anys, les dues apostes estratègiques de la política d’R+D han estat l’excel·lència i la internacionalització. I quatre han estat els principals mitjans per assolir-les: captació i retenció de talent amb independència del seu origen (ICREA és el vaixell insígnia d’aquesta política), un model propi de centres de recerca allunyat del “model CSIC” (els centres CERCA en són el fruit), el desenvolupament de grans instal·lacions (com el sincrotró ALBA o el superordinador Mare Nostrum) en col·laboració amb el govern central, i un increment important i sostingut del finançament a l’R+D.

El balanç global és netament positiu, el sistema de recerca català ha fet un pas endavant espectacular en poc temps. Un exemple el tenim en els fons competitius captats dels Programes Marc (PM) de la Comissió Europea per al finançament de l’R+D, que han passat del 0,9% en el 5èPM (1998-2002) a l’1,9% en els 5 primers anys de 7èPM (2007-2011).

Un dels indicadors més acceptats internacionalment per avaluar un sistema de ciència i tecnologia és la despesa en activitats d’R+D en relació al PIB nacional. L’any 2002, aproximadament en el mateix moment en què Catalunya posava els fonaments de la seva política de recerca, el Consell Europeu va fixar-se dos objectius per al 2010: incrementar la despesa en R+D fins assolir el 3% del PIB (aleshores era l’1,87%), i que el sector privat aportés, com a mínim, 2/3 d’aquest finançament (al 2002 hi aportava el 56,2%).

Aquests objectius s’emmarcaven en el que es va anomenar “estratègia de Lisboa” que a grans trets té continuïtat en l’actual estratègia “Europa 2020”. Habitualment, però, només es fa referència al primer d’aquests objectius (el que fixa la xifra del 3%); però el segon d’ells també és molt important, perquè mentre el sector públic finança principalment investigació bàsica el privat es concentra més en desenvolupament i innovació.

Com als acudits, l’any 2002 el finançament de l’R+D a Catalunya ens donava una bona notícia i una de dolenta. La bona, que les proporcions del finançament eren correctes: el sector privat aportava el 67,2% del finançament total. La mala notícia era que la xifra total (1,19% del PIB) quedava molt lluny de l’objectiu del 3%. El finançament semblava un d’aquells caps jibaritzats: les dimensions correctes, però amb un defecte d’escala.

L‘evolució 2002-2010 del finançament torna a semblar un d’aquests acudits. Ara la bona notícia és que tot i que encara estem lluny de l’objectiu del 3% el finançament ha crescut considerablement (de l’1,19% a l’1,63% del PIB) i ha retallat força distàncies amb la mitjana de la Unió Europea (d’estar al 64% de la despesa a estar al 81%). La mala notícia, però, és que s’ha perdut la proporció públic/privat perquè l’increment de finançament es concentra gairebé exclusivament en el sector públic.

Entre els anys 2002 i 2010, mentre el sistema públic ha més que doblat el seu finançament a l’R+D (ha passat del 0,33% al 0,68% del PIB) el sector privat l’ha incrementat molt moderadament (del 0,80% al 0,84% del PIB). Com a conseqüència, el pes del sector privat en el finançament total s’ha anat reduït progressivament en aquests anys (vegeu gràfic), i de representar el 67,2% l’any 2002 ha passat a només el 51,7% al 2010.

Com sempre, les xifres es poden llegir de moltes maneres. Una d’elles és que amb tots els encerts que ha tingut, la política de recerca no ha aconseguit “arrossegar” el sector privat. Tot i que el context no sembla gaire propici, sembla clar quin hauria de ser un dels objectius de la política científica en els propers anys.

PS Entre els anys 2002 i 2010 la UE ha incrementat el finançament a l’R+D de l’1,87% al 2,02% del PIB, però la contribució del sector privat ha minvat lleugerament: del 56,2% al 55,5%. Ambdues xifres força allunyades dels objectius fixats pel Consell Europeu.