Eureka!

Tal dia com avui, de l’any 1912, a l’hemisferi nord es va produir un eclipsi de Sol gairebé total, i un austríac de només vint-i-nou anys el va aprofitar per enlairar-se amb un globus aerostàtic i mesurar la radiació a l’atmosfera. Aquell 12 d’abril, mentre el Titanic navegava entre Southampton i Terranova, Victor Hess va descobrir els rajos còsmics.

La radiació era aleshores el tema de moda, el trending topic, dels físics i els químics. Tot havia començat només setze anys enrere, al 1896, quan Wilhelm Röntgen va descobrir uns enigmàtics rajos als que, per emfatitzar-ne el seu caràcter desconegut, va anomenar X. En poc més d’una dècada, la radiació s’havia revelat com un camp molt fèrtil per a la recerca: al descobriment dels rajos X el va seguir el dels rajos alfa, els beta i el gamma… la radioactivitat. No és cap casualitat que a la primera edició dels premis Nobel, l’any 1901, es premiés el descobriment de Röntgen. D’això en feia poc més d’una dècada, i en aquests pocs anys l’Acadèmia Nobel també havia reconegut els descobriments en aquest camp d’Henri Becquerel i els de Pierre i Marie Curie (l’única persona que ha rebut un premi Nobel de física i un de química).

Aquell 12 d’abril ja s’havia descobert la radioactivitat, i els instruments de mesura en detectaven a tot arreu. D’on venia aquella radiació? De la composició mineral del sòl. Principalment gràcies a Marie Curie, ja es coneixien alguns elements que espontàneament emetien radiació (radi, poloni, urani…), i el fet que a diferents llocs hi hagués diferents nivells de radiació es relacionava amb la composició mineral del sòl, o dels materials de construcció, de cada lloc.

Una manera de demostrar que la radiació detectada venia del terra era mesurar-la a varies alçades. La lògica deia que com més ens allunyéssim del terra menys radiació hauríem de detectar, i és amb aquesta finalitat amb la que Victor Hess va planificar una ascensió amb globus aerostàtic. La va dur a terme l’any 1911, però en va obtenir un resultat sorprenent. Al començament de l’ascensió tot anava com s’esperava: com més amunt menys radiació, però va arribar un punt en que tot va canviar, i a partir d’aleshores com més amunt pujava més radiació detectava…

Hi havia dues possibilitats: o hi havia un error en les mesures o no hi era. Si no hi havia cap error només podia significar una cosa: al principi estava detectant radiació que provenia de la Terra però a mida que s’enlairava la radiació que detectava havia de provenir del cel. Abans de dir res, doncs, havia de descartar que a les seves mesures hi hagués cap error. I amb aquesta finalitat, durant tot un any va anar millorant els instruments de mesura per tal d’evitar que els canvis de pressió i de temperatura en falsegessin les lectures. Mentrestant, anava fent més ascensions en globus que confirmaven la seva sospita. Fins que el 12 d’abril de 1912 va poder fer l’experiment definitiu, i n’era tan conscient que fins i tot va demanar que li fessin una fotografia just abans d’enlairar-se.

Amb els nous instruments no només va ratificar que la radiació que detectava provenia del cel sinó que el fet d’haver dut a terme l’experiment durant un eclipsi –gairebé total- descartava el Sol com a font d’aquells rajos. Acabava de descobrir uns rajos que arriben a la Terra des del cel, més enllà del Sol. Uns rajos d’origen còsmic…