Desmesura no és valentia

Desmesura no és valentia. Així raonà el mariscal  Rohalt, anomenat el Fe-Tinent, quan  els homes del duc Morgan ja s’havien apropat massa al castell de Kanoel. El romarç de Tristany i Isolda, en la versió de Joseph Bédier, és una bella obra traduïda ara farà cent anys per Carles Riba. Les traduccions de Riba són un homenatge a la llengua catalana. L’Odissea d’Homer n’és potser el millor exemple, el més virtuós. Un prodigi.

Desmesura no és valentia. Una frase que desconeixen o obliden o simplement no saben confegir els capsigranys que encara proclamen gestes futures espaterrants,  que encara prometen jugades mestres i ficcions delirants. No hi ha com tenir el coixí d’una massa dòcil, una massa crítica gens crítica, cretinitzada més aviat, disposada a aplaudir amb delit qualsevol ocurrència que vingui del més il·luminat dels patriotes nostrats que es marceixen a Waterloo.

“Al fons de la forest salvatge, amb gran afany, com a bèsties acorralades, ells van errívols i rarament gosen tornar al vespre al jaç de la vigilia. No mengen sinó carn de les salvatgines i enyoren el gust de la sal. El rostre amagrit se’ls esgrogueeix, els vestits els cauen a parracs, esquinçats pels esbarzers. S’estimen, no sofreixen”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*