De la manifestació del juliol al vot en blanc

En un agradable berenar familiar R. de sobte ens diu que votarà en blanc a les properes eleccions. Tots m’han decebut, no han fet res després de la manifestació, només barallar-se. R. va participar a la manifestació del 10 de juliol a Barcelona i en va tornar entusiasmat. Va ser la primera vegada que participava en una manifestació i baixar de Manlleu a Barcelona en plena canícula li va suposar un esforç considerable. Però ara l’entusiasme s’ha tornat fustració. No es mereixen res, tots són iguals! Algú l’intenta convèncer que s’ho repensi però R. diu que ja ho té molt reflexionat i que votarà en blanc.

13 pensaments sobre “De la manifestació del juliol al vot en blanc

  1. Això passarà.

    El cert és que, no hi ha més cera que la que crema, que la situació col.lectiva té el punt de maduresa que té.

    I que, en concret, Laporta i Carretero no han estat capaços d’entendre’s.

    Som om som, i a partir d’aquí anirem fem camí.

    I tot el que passi a les eleccions i després ens ha d’ajudar a madurar i a treballar com cal.

    Pere Meroño

  2. Jo crec que ara més que mai caldria no perdre cap vot: ni abstenció ni vot en blanc. Per què? Perquè el vot en blanc es manipula encara més que els altres, s’utilitza igualment en benefici d’alguna sigla concreta Crec que en el moment que som toca més que mai mullar-se i decidir-se a votar encara que l’opció escollida no sigui 100% la que voldríem. 

  3. Francament, em sembla estrany que la gent decideixi votar en blanc, perquè hi ha moltes opcions diferents i no sembla tan difícil decantar-se per una. La frase “tots són iguals” em sembla injusta i demostra immaduresa. 
    De fet, potser ja està bé que les persones immadures políticament decideixen abstenir-se o vota en blanc.  

  4. Els espanyolistes i autonomistes utilitzaràn el vot en blanc en contra.

    Pot ser els nacionalistes o independentistes no el puguen utilitzar tot a favor del que voldrien els votants.

    Però ja ho diu un acudit, el deure d’un bon soldat no és morir per la seva pàtria o votar en blanc. sino fer que l’enemic muiga per la seva o siga el que tinga que votar en blanc.

    En realitat els espanyolistes i autonomistes han donat més motius per a que els seus simpatitzants voten en blanc que els propis partits independentistes i en canvi tenen el vot més fidelitzat.

  5. Un familiar de la meva companya també diu que segurament votarà en blanc i per justificar-ho fa gairebé la mateixa anàlisi que fa Solidaritat Catalana. El que passa és l’home que s’ha passat mitja vida votant CiU i candidatures autonomistes i ara li fa terror votar el partit que cada dia es boicotejat pel diari que llegeix fa 50 anys: La Vanguardia. Votar en blanc en aquestes eleccions és com votar CiU i votar contra la manifestació del 10J, jo votarè sí que votaré SI

  6. Nois, de vegades em sembla que els independentistes som gent molt poc pràctica. A veure si aprenem una mica més del que fan els nostres enemics. Fixeu-vos-hi que els que volen aturar el catalanisme ho tenen molt més clar: s’ajunten per votar majoritàriament el PP i ja està. I si cal es tapen el nas i ignoren els casos de corrupció i tot el que calgui. L’objectiu justifica els mitjans. En canvi, nosaltres anem amb aquesta pell tan fina massa sovint ens fa fer escarafalls que no ens porten enlloc. Espero que el 28N, però, pesi més l’independentisme pràctic, i evitem que el PP sigui la tercera força a Catalunya.

  7. Doncs votar en blanc té sentit, si els polítics no estan a l’alçada de les circumstàncies. I no ho estan, si prenem com a referència al 10 Jl.  Ni CiU, que en traïrà l’esperit retornant-nos a l’autonomia disfressada de concert, ni SI, personalista i inconsistent programàticament, ni Reagrupament que no han sabut aturar el cop cinemetogràfic de Laporta, ni ERC, que ara jo no és a temps de recuperar un prestigi perdut, ni òbviament ICV que nacionalment no és ni carn ni peix, quedant-se més amb cara de peix bullit. Obvio, per raons òbvies!, PSC i PP.
    Jo no votaré en blanc, però hi ha raons de pes per fer-ho. Tot i que el que més ens ha de preocupar és l’abstenció, que serà alta, alta.

  8. (Havia posat aquest comentari en l’apunt anterior, i potser era més apropiat per aquest apunt).

    Molts parlem per experiències personals, fruit del contacte amb persones del nostre entorn, del que veuen, del que pensen i del que senten.

    Hi ha un pensament molt arrelat a la Catalunya profunda que és, al meu entendre, molt conservador. M’explico: al meu entorn sempre hi ha persones que argumenten que en política “tots són igual”, la qual cosa els deixa via lliure a seguir votant conservador… perquè si tots són igual, perquè hem de canviar res? Tant per tant, que manin els de sempre, els que ja els va bé com estan les coses. Aquest pessimisme en la política, casolà, tendeix a justificar a votar al cap i a la fi i sense massa convenciment però també sense massa dubtes, al partit conservador (socialment, nacionalment) majoritari.

    En relació amb aquesta perspectiva, els independentistes tenim els mateixos hàndicaps que els d’esquerres, segurament. Tenim una elevada (potser en alguns punts massa elevada) dosi d’autocrítica, necessitem il·lusió, necessitem fer-ho molt bé, i cada dia… i això, malauradament i a la pràctica, és impossible. És impossible, penso, perquè el nostre sistema polític no permet canvis fonamentals i radicals, el sistema “occidental” és una alternaça centredreta-centresquerra. Ara mateix, l’Obama, que sembla que ho tenia tot previst, està suant tinta. I en l’eix nacional, assolir la independència no serà demà, sinó que necessitarem continuar un trajecte iniciat fa tants anys… I també hem de parlar mab propietat de la independència, perquè amb independència o sense, la majoria dels catalans no serem rics, i també patirem (però menys) les crisis, però les patirem.

    En aquest sentit, el fet que els canvis no es produeixin de manera radical sinó modulada i el fet que les idees conservadores (nacionalment i socialment) funcionen millor en el dia a dia, i amb menys soroll, afavoreix el vot a opcions conservadores, des de sempre amb electors més fidels i amb menys càrrega d’optimisme antropològic (menys necessitades d’il·lusió), i més “realistes” respectes als canvis. En el meu context local, aquesta opció conservadora és CIU.

    Personalment, jo penso que per la majoria dels catalans és més útil avançar cap al sobiranisme i fer-ho amb polítiques que limitin les desigualtats. I cadascú hauria de votar, en principi, allò que més li interessa.

    En el context del discurs “tots són igual”, hi haurà gent que votarà el que l’interessa però segurament molta gent votarà, naturalment amb tot el dret del món, allò que potser no l’interessa, o el que a la pràctica és el mateix, és a dir, no votarà.

    Jo penso que a la majoria dels catalans ens interessa més sobirania, i més encara la sobirania plena, i una societat amb nivells sòlids de cohesió social. Un missatge tan senzill o tan complicat costa de transmetre en entorns tradicionalment conservadors, abonats al pessimisme respecte als canvis. De fet costa de transmetre arreu. Passa com amb el concepte organitzatiu de la gestió del canvi, de la qual tothom en parla, però curiosament sembla que es refereix exclusivament al canvi dels altres.

    Als sobiranistes ens convé un discurs senzill i no resignat, des del dia però amb llarg recorregut.

    Un discurs valent per a la gent valenta catalana. No ho puc negar, m’agrada el lema d’ERC.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*