Va tancar els ullsamb força i ràbia, anhelant uns minuts terapèutics sota la dutxa. Gairebé nosentia que l’aigua que rajava de l’aixeta era ben freda, perquè s’havia oblidatd’encendre l’escalfador. Desafiant el xipolleig de l’aigua, el mòbil sonavasense treva, des del moble del lavabo. I en aquell precís moment va sentir lapunxada: una fiblada seca, maleïda, que li travessava l’estómac, el ventre,l’espatlla, el pit, i que, finalment, s’instal·là a la vora del cor, al centremotor d’aquella cadena de palpitacions. Mentre es vestia per l’ocasió, l’olorde til·la, provinent de la cuina, se li va aferrar al nas amb una intensitatinesperada. Va mirar el rellotge: faltaven cinc minuts per marxar i va recordarque s’havia d’endur també el punxó.
Quan va veurel’ascensor espatllat, els pulmons se li van tornar a obturar. Una vegada més,hauria de respirar sense aire i mantenir la positura, almenys fins que creuésla porta del despatx 6.
–Puc passar? –va preguntar, percebent un fred terribleals peus, convertits en dos trossos d’iceberg.
–És clar, el meu despatx sempre és obert, Pere, que no hosaps? De fet, precisament avui volia…
–Avui, avui… avui no volia res senyor Portal, perquè,sap? avui li volia parlar jo. I per cert, el meu despatx també és obert cadadia de l’any, fins i tot alguns diumenges… tot i que vostè això no ho deusaber, oi?
–Vaja… Pere, com t’ho agafes… tu diràs, doncs… –vaetzibar el cap de direcció del projecte executiu de KO&KO, traient-se lesulleres lentament, amb una fermesa gairebé teatralitzada–, però pensa que tincuna mica de pressa…
–És que a mi la seva pressa se me’n ‘refot’, i vol saberper què? –s’embalà l’auxiliar de l’ajudant del tècnic de KO&KO, que ja notenia ni un bri de fred, sinó una calor espantosa–, doncs perquè tinc algunesprecisions que haurà d’afegir a la seva atapeïda agenda, com ara redactarl’Informe final, que crec que ha desaparegut definitivament del meu disc dur; otornar a repicar el Pla estratègic, perquè lamento dir-li que amb les pressesvaig cremar el document definitiu; ah! I també hauria de provar d’enganxar elstrossos de paper que corresponen als pressupostos d’aquest trimestre, que crecque amb les presses, perdoni… les presses altra vegada! els vaig estripar. Noes preocupi, però, perquè encara deuen ser a la paperera del meu despatx, noméshaurà de regirar una mica. I no cal dir-li que si no els trobés, té l’opció debuscar-los als contenidors del pati, que fa tres mesos que no es buiden iencara hi deuran ser.
–Pe… Pere,què, què dius, ara? Que et trobes bé? Que, que…
–Doncs la veritat és que no em trobo gaire bé perquè,veurà, com que la calefacció del polígon no funciona, doncs he agafat dospulmonies en tres mesos i m’han quedat seqüeles. Però tampoc s’amoïni ara peraixò, vostè, que la meva darrera baixa va ser causada per estrès laboral, inomés haurà de fer front a aquesta demanda.
Ho havia fet. I elmalestar d’aquells darrers mesos s’havia esfumat del tot, a una velocitatsorprenent. Encara no entenia per què la psicòloga li havia desaconsellataquesta opció.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!