23 de gener de 2010
Sense categoria
0 comentaris

De periodisme…

(Em demanen per una revista una petita reflexió personal sobre l’experiència en el camp del periosime), i només se m’acut dir-los això…

El món del periodisme, suposo que com la majoria d’esferes laborals, és ampli, divers i heterogeni. Li diuen periodisme a la feina de teixir informacions esportives certament propagandístiques, li diuen periodisme a les tertúlies en què participen opinadors obsecats a omplir d’anècdotes i sermons les tribunes d’opinió de diaris, ràdios i televisions. Alguns fins i tot li diuen periodisme als espais sonats –i cada vegada més estesos pertot- de premsa rosa, titllen de periodístic el submón del sensacionalisme, dels teleobjectius i dels paparazzi. Començo, doncs, per aclarir que al meu entendre això no és periodisme, però he d’afegir que, malauradament, no tinc una recepta bona per definir i delimitar la feina periodística, sinó tan sols algunes intuïcions, fruit de l’experiència laboral, anys després d’haver trepitjat la facultat de comunicació per primer cop…

Així són les coses i així
els les hem explicat’, deia algun dels periodistes referents ara fa molts anys.
Però les coses no són així ni de cap manera… de fet, són de tantes maneres com
mirades hi ha al món. Per tant, si una cosa vaig aprendre a la facultat –a més
de constatar que es poden omplir carreres a base de buidor i superficialitats-,
és que el més important si una es vol dedicar a explicar coses és la
honestetat, car l’objectivitat (la realitat explicable) no existeix. Ara bé,
per exercir el periodisme hi ha tants filtres que aquesta vocació ideal
d’explicar les coses, de difondre porcions de realitat, es va degradant.

M’explico: el primer filtre, si una fa de periodista, és l’econòmic. Com que
sovint aquesta feina ha de servir per comprar el pa, ser ‘freelance’ i confegir
les pròpies normes és molt difícil i sovint s’acaba caient a la xarxa d’un
mitjà (si aquest, per motius econòmics no t’expulsa abans de la plantilla per
la via directa d’un ERE). I aquí hi ha un segon filtre, aquest ideològic i
pervers. Si la nostra feina és escriure, narrar, filmar o fotografiar fets que
passen, haurem de convergir tant com poguem amb l’ideari del mitjà, amb els
seus discuros preferents, amb la seva particular interpretació política de les
coses. Això, a més de ser pràcticament impossible, palesa com cada mitjà
s’alinia amb certs discursos, com són pocs mitjans exerceixen el contrapoder
quan aquesta llança els pot causar pèrdues econòmiques, pèrdues d’anunciants
–la seva font principal de finançament- o querelles de polítics o particulars.
El filtre més dens, doncs, és aquest: la quasi totalitat dels mitjans capaços
d’existir són empreses amb uns interessos econòmics molt marcats i que en molts
casos podrien vendre immobles enlloc de notícies, perquè aquestes acaben sent
una mercaderia més del joc en què juguen els alts càrrecs dels mitjans.
Fixeu-vos, sinó, com aquests directius gairebé mai provenen del món del
periodisme sinó del món empresarial. Hi ha, però, més filtres tot i que siguin més
subtils: el filtre del format, que ens dicta com hem d’explicar les coses. Amb
quins tòpics, quina extensió i amb quines regles. Ens dicta, per exemple, que
les notícies han de ser breus –sota el pretext que la gent no és capaç d’entendre
informacions llargues (¡)-, que les informacions de tele, ràdio o Internet han
de ser com petites càpsules, que la profunditat és incompatible amb
l’actualitat, que l’actualitat és actualitat si té cabuda precisamente en
aquests formats… i així arribem al filtre més subtil i essencial, el que
determina que és –segons l’acceptació generalitzada- notori i prou important
com per ser esberlat pels mitjans. I acaba essent notori, doncs, tot allò que
passa a prop, que afecta a certes classes socials, allò que passa i que està pensat
perquè els periodistes ho cobreixin, allò que té vincles amb el poder, el que
passa sobre determinats temes, i sobretot, sobretot, el que passa sense qüestionar
de soca-rel els grans eixos del sistema.

Ai las! Després d’això,
potser el periodisme tampoc és una bona cosa… però torno al punt inicial. Si el
periodisme és quelcom ampli, divers i heterogeni, també és periodista aquella persona
que es desplaça fins al bell mig de la guerra, que parla amb els damnificats
d’un terratrèmol i intenta fer emergir paraules oblidades, la que intenta
escarbar silencis. És periodisme aquella publicació que decideix alçar la veu
contra els arguments hegemònics o institucionals, les persones que des del seu
dia a dia, trencant escletxes a dins d’un gran mitjà, a través d’un bloc personal
o de les seves feines de ‘freelance’, fan contrapès a les grans tesis i denuncien
tot allò que encara ningú no ha denunciat. I sobretot són periodístics tots
aquells discursos que expliquen matisos, que dediquen temps al diàleg i que
proposen alternatives a contracorrent d’un món frenètic i cada dia més pla i unívoc.
Per això, encara ara, potser, ens cal el periodisme…

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!