JOCS MALABARS AMB LA MENTIDA: EL CAS DE SIRIA

Hui em detenia a pensar què gran mestria hem desenrotllat els adults per a fer malabars amb mentides i pilotes daurades de daurada hipocresia. Cada dia, els uns i els altres, ens entretenim, amb major o menor consciència, a fer malabarismes amb les fal·làcies i, sobretot, per a jugar a que no estem col·laborant a crear un món brut i desequilibrat, letal per a uns i ple de benestar per a altres (molt pocs). Ho pensava al contrastar com en les aules –sóc professora- i quasi d’una manera tan “ induïda” que s’ha convertit en una mena de moda, planifiquem el nostre treball docent integrant continguts davall el títol, ampul·lós i hipòcrita, de “gestió de conflictes”. No pose en dubte que, a partir d’haver constatat en la nostra pell que l’alumnat i el món estan en guerra contra tot i tots, i no abans, perquè sembla que si no ens afecten personalment les coses no reaccionem, ens hàgem plantejat la NECESSITAT de fer quelcom per a previndre, gestionar i resoldre els problemes i les situacions conflictives. Ofeguem, en el bon sentit, en les aules als nostres alumnes amb dinàmiques de grup perquè aprenguen a compartir, sensibilitzar-se, aconseguir l’empatia (terme que avorrisc, cansada ja de que ens facen creure que tindre empatia és fingir que es “respecta i s’entén a l’altre, però continuar anant a la nostra) i despertar la seua generositat i la seua solidaritat. Ens omplim la boca amb expressions com a “educació multicultural”; utilitzem eufemismes per a anomenar als que vénen des de lluny, desarrelats, emocional i culturalment, per a “impregnar-se” la nostra cultura i els denominem alumnes d’acollida quan en realitat continuem sentint-los com “eixos altres” i els plantegem dilemes morals, situacions conflictives hipotètiques, davant de les que han de prendre decisions, això sí, imposant-los subtilment criteris i fent-los veure que prendre-les en equip, consensuar, és pràcticament garantia d’encert en la solució seleccionada. Malabars d’hipocresia. Descomunals mentides. Actitud hipòcrita i insincera que s’albira, amb facilitat extraordinària i vergonyant, quan, per exemple, un alumne o un adolescent, o el teu propi fill, et porta contra les cordes de l’ànima i et pregunta per què, llavors, s’està consentint i col·laborant, amb la no acció, a la matança i al goteig de sang a Síria. Sent ganes de tancar els ulls i no alçar ja més la mirada, perquè no servix argumentar que no tinc poder per a fer res, que les meues protestes no valdrien per a molt, que els conflictes són un joc amb tants factors que s’escapen del nostre enteniment o que els Mitjans de comunicació ens enganyen, d’una manera o un altre, convertint-se en tendencioses forces que tracten d’inclinar la balança del nostre criteri cap al seu “costat”. No. No val. No els valen eixes respostes. Hi ha un punt en què les maces i les pilotes daurades, les mentides i autoenganys, llançades a l’aire i joguetejant no servixen més per a tapar la poca consciència que encara tenim.

Per què consentiu la mort a Síria?, pregunta un alumne adolescent, a què acabem de “sermonejar-li” amb el discurs que cal previndre els conflictes i actuar per a aconseguir relacions en què no es done l’axioma guanyar-perdre sinó guanyar-guanyar, en relació a les dos parts del conflicte.

Milers de persones tracten d’abandonar el país mentres que les que romanen a Síria continuen davall la repressió del president Bashar al-Assad. Moren unes 200 persones cada dia. Han mort, assassinats, diversos menors d’edat que participaven en manifestacions i inclús han eixit a la llum gravacions en vídeo de diversos casos d’adolescents morts després de patir palisses i ferides de bala. Els capturats, comptats per centenars, són objecte de tortures DEMOSTRABLES i vexacions i violacions que precedixen, en una agonia que s’eternitza, a una mort que finalment és desitjada pel cos magolat com la millor de la pitjor de les eixides.
Les manifestacions per a exigir reformes a Síria van començar al febrer de 2010 i des de mitjans de març les forces de seguretat sirianes han dut a terme una campanya de violència contra els manifestants.Més de 1600 persones han mort, inclosos més de 80 menors d’edat. S’ha detingut a milers de persones, moltes de les quals romanen recloses en règim d’incomunicació, sota un greu risc de ser torturats.

I nosaltres, el món, els que anem amb lliçons magistrals als jóvens que firmen el full de ruta del futur, continuem jugant als malabars de la hipocresia.

El cap de setmana passat, una comissió liderada per Rússia i integrada per Rússia, Xina i els estats de la Lliga àrab es van reunir en el Caire per a acordar un pla per a la resolució del conflicte sirià que incloïa els cinc punts següents:

-Detindre qualsevol tipus de violència.

-Crear un òrgan que vetle per la pau, imparcial i lliure.

-Evitar qualsevol interferència externa.

-Proporcionar ajuda humanitària als ciutadans sirians.

-Recolzar la missió de Kofi Annan per a iniciar el diàleg amb els grups que formen l’oposició síria.

Hi ha diversos fets que no poden oblidar:

Washington, Regne Unit, Israel i França, junt amb alguns estats àrabs, desitgen la guerra i no faran res, realment, ni a propiciar la pau: durant dècades han reclutat, armat, entrenat i finançat a sicaris i grups armats que ara són considerats els “terroristes”, per a desestabilitzar Síria, el benefici econòmic i els plans de desestabilització d’Orient Mitjà per part d’americans i aliats està darrere d’això, i propiciar la intervenció “salvadora” dels bons, en repetició de moviola del que va succeir en Líbia.

És fàcil deduir, després del primer argument, que s’ha teixit una obra de teatre al voltant de la missió de pau d’Annan per a fer creure al món que “es rebutja la intervenció i la guerra”

Rússia i Xina, en clara oposició als EEUUAA, rebutgen i veten qualsevol intervenció externa a Síria, basant-se, precisament en el model d’intervenció imperialista, genocidi és la paraula exacta, que es va permetre en sòl libi.

Ban-Ki-moon, secretari de les Nacions Unides, juga també a fingir que busca la pau quan, en realitat, les seues pretensions, obeïx ordes precises, són tot al contrari: va mantindre tancada la seua neta boca i no va condemnar mai les sancions inacceptables contra Iraq i va ser còmplice, amb la seua organització, sinó agent de la mort allí de més d’un milió i mig de ciutadans indefensos. En esta ocasió, ell mateix ha sigut qui ha demanat a Assad “que es detinga l’assassinat i la mort”, però dies després volava a Qatar per a reunir-se amb l’emir Sheikh Hamad bet Khalifa Al Thani, un altre líder que s’unix a la complicitat imperialista i que va finançar i va recolzar el genocidi en Líbia.

I açò són només unes dades, indicis, de que la guerra, de nou, interessa en si mateixa.

Mentrestant, nosaltres, jugant a llançar malabars de mentides i hipocresies i adoctrinant jóvens i adolescents perquè facen i actuen com NOSALTRES no actuem.

NO ACTUEM.

Connexió: LA MOSCA ROJA, KAOS EN LA RED, PORTAL OACA, HABLANDO REPÚBLICA

Quant a puramariacreativa

"It is far better to grasp the Universe as it really is, then to persist in delusion however satisfying and reassuring" CARL SAGAN
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a JOCS MALABARS AMB LA MENTIDA: EL CAS DE SIRIA

  1. josep_blesa diu:
    Com si estigueres allà. Es nota que t’has documentada a bastament. Enhorabona.
    PS. El joc d’espills es juga en una partida de ‘truc’ entre el consentiment i la hipocresia regnant. N. Klein ens aguaita de prop estant.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*